CAPÍTOL 10.

EL PORT D’ALACANT, L’ÚLTIM VIATGE A BORD DE L’STANBROOK

Primavera de 1939. Els últims dies de la Guerra Civil i la Segona República ens situen a Alacant. Mentre l’avanç dels sublevats continua, al seu port arriben a diari centenars de persones amb l’esperança d’embarcar-se i poder salvar les seues vides. La por i la inseguretat s’apodera de la gent que arriba al moll de Llevant

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR EL PODCAST SENCER DEL CAPÍTOL 10 D’#ELMUR

Anem a conéixer diverses històries amb un denominador comú, l’Stanbrook, el barco mercant britànic que va rescatar del port d’Alacant vora tres mil persones de la repressió franquista, i un nom, el del capità Archibald Dickson, l’acció del qual l’ha convertit en tot un símbol de la solidaritat.

FOTOS WEB ASSOCIACIÓ CULTURAL “ALICANTE VIVO”

La biografia d’Amado Granell, que va salvar la vida gràcies a embarcar en el mercant anglés Stanbrook, és una de les més de dos mil històries que viatgen a bord. Tot i que la seua, com ens descriu el periodista valencià Juli Esteve, director d’un documental sobre l’heroi de París, és extraordinària. Granell i els seus companys espanyols, arribats a Algèria i conduïts a camps de treball, van formar part més tard de la Nueve, la companyia que, pocs anys després, seria la primera a entrar dins d’un París ocupat per l’exèrcit nazi: “Els alemanys pensen que ha entrat tota la Divisió Leclerc, i només són 150 hòmens de la novena companyia. Tenien vint mil soldats i s’havien rendit a 150. Eixe gest valent i atrevit va ser de Granell, ens conta Esteve. Però la història d’Amado Granell, excomandant de la 49 Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular Republicà i passatger número 2.073 del Stanbrook, va començar molt abans, quan el colp d’estat de Franco, on dona el pas de botiguer a soldat. Des d’Orihuela, on vivia, el borrianenc destaca ràpidament enfrontant-se als colpistes: “S’enrola a l’exèrcit i té una trajectòria militar destacable, arriba a general de brigada i, al final de la guerra, se’n va amb l’Stanbrook, l’últim barco del port cap a Orà, allí anava Granell“. Hui hi ha una plaça en la ciutat de la llum en memòria seua.

FOTOS EDICIONES PLAZA 

Un dels que també viatjava a bord de l’Stanbrook és Antonio Gassó. La seua filla s’ha encarregat de recuperar la vida del xativí en el llibre Diario de Gaskin: “Mi nombre es Laura Gassó García, nacida en el exilio, en Casablanca, porque mi padre tuvo que salir desde el puerto de Alicante, en el mítico Stanbrook“. Per a Laura, coautora del llibre Operación Stanbrook, el nom de l’embarcació és també part de la història de la família. Fa uns anys, va trobar retalls d’un diari del seu pare i va decidir escriure la biografia d’este pilot de combat nascut a Xàtiva. “Era aviador de la República, vinculado a las JSU y, como muchos otros, que temieron por su vida al final de la guerra, conocedores de lo que pasaba cuando el ejército sublevado había ido ocupando territorios, con una represión brutal, mi padre optó por salir del país”. El barco anglés va ser per a ell el bitllet a la salvació, coneixedor que, si el feien presoner, l’afusellarien. L’eixida pel port d’Alacant, on s’havia escampat la veu que hi havia barcos esperant, era l’única opció en aquells dies finals: “En el puerto de Alicante había miles de personas; la subida al barco ya fue muy complicada. Era un carguero inglés muy pequeño; para que la gente se haga una idea, tenía solo dos letrinas, y subieron tres mil personas”.

ARXIU FAMILIAR LAURA GASSÓ GARCIA

També viatjava dalt del mercant el callosí Joan Gonsalbes, que, dècades més tard, ens va deixar la seua aventura arreplegada en un manuscrit on recorda els moments d’aquella nit de dimarts, 28 de març de 1939, en què va deixar el port d’Alacant: “Al final de la guerra i per un miracle, em trobe a Alacant, i em puc embarcar per a salvar-me de les garres del franquisme. Maribel Llorca ens llig les seues paraules. Va conéixer Gonsalbes Roig, de malnom el Fuster, als anys huitanta. Ella va conservar una còpia del que va escriure i de detalls de la travessia: “En previsió del viatge només portava un paquet gran amb rotllets de farina, un dolç, i gràcies a això no ens morim de fam i passen els dies, perquè allí al vaixell no hi havia res de menjar abans de desembarcar”. Del manuscrit Records de ma llarga vida va eixir, anys més tard, el llibre “Memòria de Callosa d’en Sarrià a través d’un exiliat” . (Editat per l’Ajuntament de Callosa, el novembre de 2005).

ARXIU AJUNTAMENT DE CALLOSA D’EN SARRIÀ. 

La història de la família il·licitana González Beltrán és una de les més conegudes de l’Stanbrook. Des d’Elx van arribar al port d’Alacant i al barco. Anaven la mare, Isabel, de 26 anys; el pare, Nazario, de 28, i les dos xiquetes, de sis i tres anys, Alicia i Helia. Les dos germanes es van encarregar, anys després, de deixar-ho tot ben escrit en el llibre Desde la otra orilla. Helia va faltar el novembre de 2018. Recuperem les seues paraules d’una de les últimes entrevistes que va concedir, uns mesos abans de morir-se, al periodista Vicent Garcia Devís per a la televisió autonòmica À Punt: “Arribàrem corrent, quasi sense respiració. L’estació de tren estava molt lluny del port i allí estiguérem, esperant molt de temps, per a poder pujar al barco. Jo anava en braços del meu pare, i quan arribem dalt el capità em va traure dels seus braços i em va donar un beset, i després em va col·locar en la coberta”.

“Estiguérem molt de temps per a poder pujar al barco. Jo anava en braços del meu pare, i quan arribem dalt el capità em va traure dels seus braços i em va donar un bes”.

HELIA GONZALEZ BELTRÁN

Enllaç a l’entrevista completa en À Punt

Després d’una dècada d’exili al nord d’Àfrica, la família González va poder tornar a Elx. Amb la mort d’Helia, la passatgera número 2.227, se n’ha anat una de les últimes del mercant britànic comandat pel gal·lés Archibald Dickson, l’home que va permetre que vora tres mil persones salvaren la vida a última hora. Va ser precisament Helia la que ha lluitat perquè la seua figura i gest solidari no s’oblide: “Per a mi eixe capità era la nostra salvació, i li tinc tant de carinyo com si fora de la meua família. Després, he fet tot el que he pogut per dedicar-li un monument allí en el port. Primer es va posar un record de l’Stanbrook i ara s’ha fet d’ell”

MONUMENT A ARCHIBALD DICKSON AL PORT D’ALACANT, capità del vaixell SS Stanbrook. FOTO SERGIO FORMOSO

Stanbrook és també el nom d’un grup de rock d’Alacant compromés amb la recuperació de la memòria històrica de la ciutat. Quan estos cinc músics veterans es van ajuntar per a crear una nova formació, barallaren molts noms; però la inspiració la va tindre Alfonso Peña, el seu vocalista: “Me regalan un libro, por mi cumpleaños, de un autor valenciano de cómics, Paco Roca, que se llama Los surcos del azar, y que habla de historias de la Guerra Civil y de Alicante. Allí sale el Stanbrook al final de la guerra. Y en seguida pensé: el nombre tiene caña, es potente. ¡Stanbrook!”. No és l’única composició que este grup ha dedicat a la memòria històrica des d’un estil tan poc usual com el heavy metal. També han fet un tema instrumental sobre el bombardeig en el Mercat d’Alacant de l’any 38, on avions, bombes i sirenes sonen entre els instruments. En aquest cas, la principal cançó del seu últim cd està dedicada a l’odissea del barco anglés i a la decisió del seu capità de salvar totes les vides possibles, desobeint les ordes del seu armador.

ÀLBUM COMPLET DEL GRUP STANBROOK

Sí. Aquell barco era la llibertat, un fil d’esperança per a tots els que van poder embarcar. Alfonso Peña recorda la satisfacció que van tindre al cap de poc de temps de publicar el disc: “Recibí un mensaje que decía: ‘soy Helia González, pasajera del buque, y me encanta vuestro proyecto, a ver si nos conocemos…’. Poco después le regalamos un pergamino con la letra de la canción; y, verdaderamente, según nos contó ella, fue la salvación, porque en la canción hay un momento que dice “es la salvación”, y nos dijo: ‘sí…, ¡uff!’. Se me pone la piel de gallina al recordarlo, ¿sabes?” Diuen que el barco de càrrega anava de costat. Que ja no hi cabia més gent, i les tropes italianes estaven arribant a Alacant. Eren els últims dies de la Guerra Civil. Ningú podia imaginar que aquell barco era l’últim passatge a la salvació, com ens conta l’historiador Juan Martinez Leal: “En esos últimos tres días de la caída de Alicante hay que insertar el Stanbrook, que parte la noche del 28 de marzo y el día 29 ya llega el gran aluvión, doce o quince mil personas esperando barcos que no vendrán, y quienes sí lo harán serán los italianos, la División Littorio, y luego, después de eso, en fin, desembarcan los cuerpos expedicionarios y las tropas franquistas, y la ciudad es tomada”.

ENTRADA TROPES ITALIANES EN ALACANT/ARCHIVIO STORICO ISTITUTO LUCE

L’il·licità Martínez Leal és actualment membre del Consell de l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant. Catedràtic ja jubilat, són nombroses les seues publicacions al voltant de la Guerra Civil i postguerra, amb especial atenció als barcos de l’exili. És ell el que ens apunta els detalls de l’eixida del barco: “El Stanbrook sale entre las diez y media y once de la noche del 28 de marzo, pero realmente no es el último barco que sale del muelle con refugiados. Dos horas después zarpa uno de mucho mayor tonelaje, que estaba también en el puerto de Alicante, el Marítima, y ahí viajan las últimas autoridades republicanas de la ciudad, treinta y dos personas registradas, aunque seguramente fueron algunas más. El capitán se negó tajantemente a admitir más republicanos en contraste con lo que había hecho Dickson en el Stanbrook. Pocs anys després, enmig del conflicte mundial, els dos barcos acabarien afonats torpedinats per submarins alemanys.

EL “MARÍTIMA”. FOTO ARXIU DE LA DEMOCRÀCIA DE LA UNIVERSITAT D’ALACANT
PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A JUAN MARTÍNEZ LEAL

Martínez Leal ens conta el dramatisme que es va viure en el moll de Llevant eixe dia. La font d’informació no pot ser més directa: la mà del mateix Archibald Dickson, el capità del barco, que ho escriu pocs dies després en una carta que envia a un periòdic de Londres. Gent per totes bandes, les bodegues, les sentines, el castell i de popa a proa… “Las palabras no pueden transmitir realmente el dramatismo de la situación. Eran personas que habían perdido una guerra y que llegaban agotadas, con todos los fardos habidos y por haber, que se tuvieron que desprender de ellos, que se separaban de sus familiares más queridos, de su tierra, su trabajo; son el símbolo del drama del refugiado y es lo que realmente hace que esa decisión fundamental del capitán tenga el alcance histórico que tiene”.

CARTA D’ARCHIBALD DICKSON A UN PERIÒDIC ANGLÉS/ARXIU DEMOCRÀCIA UA

Ens desplacem fins a Elx per a entrevistar a Miguel Ors, director de la Càtedra Pedro Ibarra de la Universitat Miguel Hernández. Ell ha estudiat amb deteniment els registres oficials i entrevistat centenars de testimonis directes: “Primero hablamos que la cifra que se ha manejado siempre es de quince a veinte mil personas que vienen a Alicante desde todos los frentes. Se corre la voz y se dice que, desde aquí podrán salir al exilio; de tal manera que, por ejemplo, el Stanbrook lleva tres mil personas, básicamente alicantinos”. El professor Ors ens facilita la xifra de passatgers a bord del barco de càrrega britànic, vora tres mil persones, sobre un llistat oficial que arriba a 2.638. Martínez Leal ens dona la data de l’eixida, entre les deu i les onze de la nit del 28 de març de 1939.

Els fets se succeïxen: l’eixida de l’Stanbrook i del Marítima, l’aproximació de les tropes italianes a la ciutat i la flota franquista que intenta tancar el port i desembarcar. Són notícies que alarmen els milers de persones concentrades en el moll de Llevant. El general italià Gambar, que ha pres la ciutat, pacta una eixida; però Franco no vol deixar-los anar… Miguel Ors ens descriu l’escenari d’eixos dramàtics moments: “¿Qué pasó con todos los que venían a Alicante? Pues que ya no hubo barcos, el Stanbrook fue el último barco importante a la hora de contabilizar exiliados, y se habla de los suicidios en el puerto”.

Franco es nega a respectar el pacte que el general italià fa amb els diplomàtics i polítics a l’arribar a la ciutat: “Y entra el barco antiminas Vulcano, con bandera nacional, con falangistas en cubierta, con el brazo en alto y cantando el ‘Cara al sol’. Esa entrada en la dársena fue terrible; la cuenta muy bien Eduardo de Guzmán, entre otros, y fue el momento en el que mucha gente decide suicidarse; claro, ya no había nada que hacer; barcos franceses e ingleses estaban intentando entrar, pero fueron repelidos por la Armada Nacional, que ya no permitió que toda esa gente pudiera salir”. Per a Pablo Rosser, del Departament de Memòria de l’Ajuntament d’Alacant, permetre l’eixida de l’Stanbrook i del Marítima, aquest últim només amb autoritats, ja estava pactat: “Pensemos que, cuando sale el Stanbrook, lo bombardean sin alcanzarlo pero lo bombardean. Es decir, que los barcos están…; si quieren bombardear al Marítima también podían, pero no lo hacen”. Un possible pacte previ per a alliberar els falangistes de la presó d’Alacant sense ajusticiar-los abans podia haver-ne sigut la causa.

L’escriptora i periodista alacantina Llum Quiñonero va voler escollir este escenari per a situar a Rosa Cremón, una de les protagonistes del seu llibre Nosotras que perdimos la paz: “Porque ahí estaba concentrado un momento histórico, trágico y terrible a la vez, lleno de gente, de niños, de mayores… Se concentraba todo como el final de la guerra y era, además, el principio de otras cosas”. La investigació per a poder escriure’l va ser per a ella la resposta al silenci que la dictadura havia imposat a tot el que va passar a Alacant. “¡Claro!, porque en realidad después de investigar y hablar con tantas mujeres me parecía que era insuficiente calificarlo como perder guerra y yo quería poner de manifiesto que se había perdido la paz porque, realmente, se perdió el gobierno democráticamente constituido. Se perdió la guerra, se perdió la República y la libertad.

LLUM QUIÑONERO. FOTO SERGIO FORMOSO

El viatge de l’Stanbrook eixa nit tampoc va ser fàcil. A l’eixida del port, alguns testimonis diuen que un avió bombarder italià va llançar un parell de bombes que van caure a l’aigua però prop de la zona de popa: “Su idea era ir hacia las Baleares, pero los barcos de guerra de Franco lo estaban cortando, también el buque Canarias; Dickson pide ayuda insistentemente por radio y acude en su ayuda un buque británico. Gracias a su escolta, el mercante inglés termina en Orán. Ula Jiménez és guia de turisme a Alacant. Un dels recorreguts dels grups de visita és la ciutat en temps de guerra. El final de la ruta és el moll de Llevant, el mateix escenari de l’eixida de l’Stanbrook l’any 39 i el lloc on hui hi ha un bust que recorda el capità Dickson i la seua gesta solidària. Fueron 22 horas de travesía, prácticamente sin comida ni bebida, porque en el barco no llevaban para darles, y cuando llegan a Orán no consiguen bajar. El capitán intercede para que lo hagan las mujeres, niños, enfermos y heridos; esos descargan, como refugiados, pero los hombres no, pasan prácticamente un mes a bordo del barco, en el puerto de Mazalquivir“.

ANTONI MIRÓ, EL STANBROOK. SÈRIE “L’EXILI”, 2009

La ciutat i, sobretot, el port d’Alacant va ser l’últim i més cruent escenari de la Guerra Civil espanyola per la seua desesperació. Un parell de dies després de l’eixida de lStanbrook, l’1 d’abril, es faria públic el comunicat que la guerra s’havia acabat, tot i que començava una terrible repressió que duraria molts anys. Però, a l’altra vora del Mediterrani, a Algèria, també s’obri un altre capítol per als passatgers de l’Stanbrook, per a molts tan difícil o més que el primer, l’infern de l’exili: “¿Los liberan? No, se los llevan a campos de trabajo que no dejan de ser campos de concentración, y muchos terminan trabajando en el ferrocarril transahariano; el que se salva, bien; pero el que no…”. La guia de turisme d’Alacant Ula Jiménez transmet periòdicament als grups el dramatisme que es va viure, sense color polític, ajustant-se als fets, a les dades i xifres, en el port d’Alacant els últims dies del mes de març de 1939.

ULA JIMÉNEZ, GUIA DE TURISME D’ALACANT

Això és la versió web del capítol 10 d’“#El mur: els llocs de la memòria”, titulat “El port d’Alacant, l’últim viatge a bord de l’Stanbrook“. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.

IL·LUSTRACIÓ EDUARD TORRES

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Eduard Torres en la redacció i les il·lustracions; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició, la realització sonora i la locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correcció al valencià: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

Si t’agrada, comparteix des d’ací: