CAPÍTOL 9.

LA PRESÓ DE SANT MIQUEL DELS REIS

Hui parlarem d’un lloc on ningú que el visite ara pensaria que hi hagué un penal. D’un convent renaixentista, hui seu de la Biblioteca Valenciana, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Direcció General de Patrimoni. Però on encara hi ha gent que la recorda com a presidi, que ho fou fins a l’any 1966, com un lloc on els carcellers excombatents feixistes imposaven la seua llei, on la fam i la misèria eren les protagonistes de la vida quotidiana dins dels seus murs.

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR EL PODCAST SENCER DEL CAPÍTOL 9 D’#ELMUR

“Salí al patio con los demás reclusos, los días iban pasando… Tenía un hambre que nunca había experimentado antes, estaba con los huesos pelados. San Miguel de los Reyes, en los años 50, era un lugar de exterminio… Sufría de diarrea, y mi principal preocupación era la comida.”

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A JOAN BUSQUETS
JOAN BUSQUETS, EN 1969 UNES SETMANES DESPRÉS D’EIXIR EN LLIBERTAT

EL MONESTIR RENAIXENTISTA

La primera cosa que sorprén al sobrepassar els murs de l’antic monestir és la façana renaixentista, amb dos imponents torres bessones, quadrades. En el cos superior, hi ha sis columnes jòniques, que fan costat a la imatge de l’arcàngel Sant Miquel. Coronant la façana trobem la figura del rei Baltasar, del que Ferran II, el duc de Calàbria, deia que era descendent directe. Baltasar, el negre? Sí, era quan es pensava que els tres reis d’Orient eren blancs. Si ens endinsem en el claustre, trobem un ample espai amb arcs de mig punt construïts amb carreus de pedra, l’accés a l’antiga biblioteca del duc, fundador del convent junt amb la seua dona, la reina Germana de Foix, o una escala imperial, que permet pujar a la torre del prior… Parla el guia Fernando López: “esta maqueta correspon a un monestir anterior a Sant Miquel dels Reis, que es deia de Sant Bernat de Rascanya, imagine que Rascanya no vos sona...”.

L’antic convent jerònim fou acuradament restaurat fa vint anys, i hui és lloc de cultura amb majúscules: ací es troba la seu de la Biblioteca Valenciana i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Fernando conta al grup de visitants tots els misteris d’este lloc històric, però també la seua part sinistra

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A FERNANDO LÓPEZ, guia al Monestir de Sant Miquel dels Reis

ARXIU DE FOTOS BIVALDI

LA PRESÓ

Sí, darrere d’esta façana d’edifici monumental, replet d’art i cultura, s’amaga un relat de repressió i misèria, de quan a Sant Miquel hi hagué una presó. Fou penal des del segle XIX fins a 1966, però fou a partir del 39 quan es va omplir de represaliats del règim. Eixa és la DATA de hui. I la XIFRA, els quatre mil presos que s’amuntonaven en eixe temps en els dos claustres. Un d’ells fou Joan Busquets, que hem sentit a l’inici d’este reportatge. Joan estigué tancat ací quinze anys, ens ho conta tot des de sa casa a Normandia, a França, on va fugir en eixir de la presó d’una Espanya que no li agradava gens. Joan, el vell anarquista, té 93 anys, però conserva una memòria envejable.

Don Pompeyo, ex alférez provisional de las cruzadas victoriosas, era el oficial encargado de la cocina. Semejaba una mole de grasa que cuando reía parecía que iba a reventar. Una de sus mayores diversiones era salir de su cocina, acompañado de dos reclusos cocineros que transportaban una garreta pequeña conteniendo una docena de cazos de rancho, y a pleno pulmón llamaba: ¡Reenganche! A esta llamada se levantaban unos cuantos reclusos, quizás una veintena, y se esforzaban en llegar primeros. Me daba vergüenza contemplar aquel espectáculo denigrante. Yo tenía tanta hambre como los demás, pero antes morir que dar ese gusto para divertir a un degenerado.”

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A JOAN BUSQUETS
FOTOGRAFIA CEDIDA POR JOAN BUSQUETS

Joan ens conta que la majoria de funcionaris eren falangistes, que després de la guerra estigueren en llocs de confiança, i que l’odi d’estos carcellers no tenia límits. També recorda la gran camaraderia que hi havia entre companys de cel·les, com la que va trobar en Isidro Guardia, un altre cenetista lluitador per la llibertat que va passar deu anys a Sant Miquel. Isidro va morir fa huit anys. Parla la seua neta, Isadora Guardia.

FOTOGRAFIA CEDIDA PER LA FAMÍLIA; ISIDRO GUARDIA ÉS EL SEGON PER LA ESQUERRA. (PUEBLA DEL VALVERDE 1936/1937)

“dels 150 en la organització, 32 són acusats en un juí, i a aquestos se’ls demana 64 penes de mort, és a dir, dos per persona. Això es revisa, i queden 10 condemnes a mort, inclosa la del meu avi, i finalment s’afusellen tres companys; Ángel Tarín, Enrique Goig i Enrique Escobedo. 2:03 … 2:30 i ell va fer un pacte en un amic seu quan estaven a la Modelo, tenien 19 anys, amb Ángel Tarín, i van dir que, si sobrevivien, l’un li posaria al fill el nom de l’altre, i el meu pare es va dir Ángel, perquè el meu avi se va salvar, i a Àngel el van matar quan tenia 19 anys.”

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A ISADORA

Isidro va estar també a la presó Model de València, i comparava l’una i l’altra: el pitjor de Sant Miquel era el fred, la fam, la misèria. La gent es menjava les corfes de la taronja o del plàtan.

ARXIU DE FOTOS BIVALDI

José Manuel Casañ, cantant i líder de Seguridad Social.

Tot un rocker, però de família de forners de Benetússer. Ens conta com va descobrir que un familiar seu, molt volgut, guardava un secret que mai havia contat, molt relacionat amb la presó de Sant Miquel dels Reis

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR LA CANÇÓ “CHIQUILLA”, GRAVADA AMB JOSÉ MANUEL CASAÑ I SEGURIDAD SOCIAL, AMB EL COR DE PERSONES AMB ALZHÈIMER “LAS VOCES DE LA MEMÒRIA”

“Mi tío, hace aproximadamente diez años me dice: ‘llévame a un sitio’. Él era muy misterioso, y yo lo he llevado a muchos sitios. Él no conducía… Me dice: ‘llévame al monasterio de San Miguel de los Reyes’. Yo conocía el sitio, una maravilla de biblioteca, y la verdad es que, bueno, sabía que había sido una cárcel, evidentemente, pero no sabía que había estado su padre allí, y me dice: ‘es que aquí estuvo mi padre, y tengo un recuerdo de cuando bien pequeñito mi madre me traía a ver a mi padre, y recuerdo que mi padre era carpintero, y me regaló un caballito de madera que hizo, que lo tuvo guardado durante mucho tiempo como una de las joyas más grandes… Le cogió pequeño; no estaría mucho tiempo. Sería, al fin y al cabo, un soldado de la República, que estaría reeducándose… Algo así’”

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR EL TESTIMONI DE JOSÉ MANUEL CASAÑ

Pero no tots van tindre tanta sort. Escoltem Lirio Pinilla, que enguany farà noranta anys. Son pare fou afusellat el 28 de juliol del 39, quan ell en tenia només huit.

“Yo, si quiere que le diga la verdad, yo era muy pequeño; pero que ¿por qué lo mataron? Por ser de izquierdas. Él ni mató a nadie, ni robó a nadie… Pertenecía a la CNT, y su ideología era la que era. Ellos estaban en Sagunto, con mi tío también, y de allí lo trajeron aquí, a San Miguel de los Reyes, y de aquí a fusilarlo.”

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A LIRIO PINILLA, FILL DE PRES A SANT MIQUEL AFUSELLAT A PATERNA

SANT MIQUEL DELS REIS, HUI

PUNXA ACÍ PER A VORE UN FRAGMENT DE L’OBRA “PRESONERS”

Este muntatge basat en les cartes que els interns aconseguien enviar als familiars d’amagat, Presoners d’Albena Teatre, va recordar en el claustre de Sant Miquel tants assassinats, tantes crueltats. És una de les moltes activitats que en este espai s’han organitzat els últims anys per a dignificar la seua memòria. Toni Benavent, de la companyia Albena: “Esta iniciativa pretén rescatar part de la història del nostre país, de la nostra Comunitat, de la nostra gent, que parteix d’una història de ficció, d’idees que nosaltres teníem de com acostar-nos al passat, des de la ficció, però des de la realitat: tot el que contem és real, però són històries que sis dramaturgs, tres hòmens i tres dones, han donat vida, parlant del que eren les presons del franquisme, sempre després d’acabar la guerra.”

BANDA DE MÚSICA DE PENATS A SANT MIQUEL DELS REIS
PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR “LIBRE” DE NINO BRAVO

Lliure com la mar volia ser el mateix Joan Busquets. I va protagonitzar tota una fugida de pel·lícula de l’antic monestir: “El 6 de febrero de 1956 intenté fugarme; pero, al saltar al muro desde la ventana exterior, me rompí la pierna. Cuando comprobé que no podía moverme, estaba herido, me había roto la cabeza del fémur, y el tercio superior de la pierna izquierda al chocar contra el canto de una acequia que no había visto. A los gritos, se alertó el puesto de guardia, y uno dijo: ‘mira, aquí hay uno’”.

EL GOVERNADOR CIVIL RAMÓN LAPORTA ENTREGA JOGUETS EN LA PRESÓ DE SANT MIQUEL EN 1949 (ARXIU HISTÒRIC LUIS VIDAL)

Entre els secrets que guarda Sant Miquel hi ha també túnels subterranis, que diu la llegenda que serviren perquè algun pres aconseguira la llibertat. Així ens ho conta Fernando, el guia: “Com les tombes eren massisses, varen excavar darrere, i va eixir eixe túnel, que ningú va entrar, però sabem que va cap a l’horta. A posteriori, va vindre un guàrdia civil, i mos va dir que eixa fuga és de l’any 63, i que es van escapar set anarquistes. La terra que treien la mesclaven amb la cendra del forn que està al costat”.

A Busquets la fuga li va servir només per a trencar-se una cama, però almenys li queda l’orgull que ell, així ho diu, mai va deixar de lluitar.

JOAN BUSQUETS, EN 1948 UN ANY ABANS DE SER DETINGUT

“He sabido recuperarme, y además en prisión siempre estuve en combate. No fui de los que se doblegó… Algunos se doblegaron, pero yo no me doblegué, y cuando había una injusticia lo destacaba por escrito, lo denunciaba, a la prensa del extranjero para que lo publicaran… Denuncié muchas cosas, y algunas hasta saltaron algunos funcionarios del puesto. Para mí era una satisfacción el combate, y sí, vaya, no ha terminado…”

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A JOAN BUSQUETS

Això és la versió web del capítol 9 d’“#El mur: els llocs de la memòria”, La presó de Sant Miquel dels Reis. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes


La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.

IL·LUSTRACIÓ EDUARD TORRES

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Eduard Torres en la redacció i les il·lustracions; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició, la realització sonora i la locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correcció al valencià: Ofèlia Sanmartín.


La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

Si t’agrada, comparteix des d’ací: