CAPÍTOL 6.

 LA PRESÓ DE DONES DE VALÈNCIA

Són les oblidades entre els oblidats: les dones foren les grans perdedores en la Guerra Civil. Per la pèrdua de llibertats que havien alcançat feia no res durant la República; perquè les empresonaren, a elles i als seus fills; perquè les raparen i les violaren; perquè, a més, foren durant tants anys les depositàries del record dels morts, de les ofenses. Hui entrem al més sinistre espai de repressió contra les dones: la presó del passeig de la Petxina de València. I investiguem una fotografia d’època, per a recuperar la memòria d’algunes de les protagonistes de tantes històries de lluita i repressió.

Ella fue torturada y violada, hubo intentos de suicidio, te lo contaba como un cuento, pero luego sí que recuerdas las cicatrices y esas cosas, y ella por ejemplo contaba que no había que olvidar, pero no había tampoco que tener odio… Esos valores que ahora no se ven. Eran personas con muchos principios sociales, a pesar de que, sobre todo como mujer, se ensañaban más con las mujeres que con los hombres. Ella siempre contaba que aquí, en la cárcel, siempre tenían más privilegios las presas comunes que las políticas.”

TESTIMONI ANÒNIM, NETA DE PRESA POLÍTICA

PUNXA ACÍ PER A SENTIR ESTE TESTIMONI ANÒNIM

“Mi abuela contaba muchas cosas de la experiencia de la prisión, extrañamente porque no es lo habitual: contaba el hacinamiento, dormían de pie porque no cabían tumbadas, hablaba de cómo limpiaban el patio, de cómo entraban propaganda comunista dentro de la prisión, de cómo las represaliaban y tendían la ropa combinando la bandera republicana. Contaba muchas cosas del internado, cuando decía el internado, te acuerdas… que estaba en el internado…”

ESTHER GARCÍA MOSCARDÓ, NETA DE PRESA POLÍTICA

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A ESTHER

Dormíem naturalment a terra totes, desplegaven les colxonetes per a dormir, i per la nit entraven els falangistes, a per les jovenetes, clar… Ma mare me tapava el cap, perquè a per mi no anaven, jo era molt xicoteta, però les que tenien 18 o 20 anys, pues ja sabien el que tocava. I aixina era…”

PALMIRA CALVO VA ESTAR INGRESSADA AMB SA MARE A LA PRESSÓ

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A PALMIRA

IL·LUSTRACIÓ EDUARD TORRES

LA PRESÓ VORA RIU

Ens trobem al costat del jardí del vell llit del Túria de València, molt prop de les pistes d’atletisme. Enclavat en una zona ara quasi cèntrica, però que fa anys era la perifèria del cap i casal, just al costat de la séquia de Rovella. Dalt, més enllà de l’ampit del riu, a la vora dreta, està el passeig de la Petxina, un carrer dels de tota la vida, ample, però molt transitat pels cotxes i amb molt poc d’espai per als vianants.

Allí s’alça un vell edifici de pedra, molt prop de la Presó Model per als hòmens, amb planta creuada i amb un estil arquitectònic que el recorda molt. De color marró, finestres de fusta i teulada a dos aigües. Damunt de la porta principal, amb arc de mig punt, trobem un escut amb les quatre barres tallat en pedra. Auster, però elegant. Majestuós, però amb un punt sinistre. Ara, restaurat fa poc de temps, alberga un col·legi públic, el Nou d’Octubre, i en el seu pati juguen els xiquets.

Ens conta més detalls Vicenta Verdugo, historiadora: “se edifica en 1925, es una prisión pequeña, pensada para alojar unas 100 presas, y lo que va a ocurrir es que con el final de la Guerra Civil, y Valencia, al ser uno de los últimos sitios conquistados por las tropas de Franco, la prisión va a convertirse en uno de los mayores centros de represión femenina del régimen, y va a estar totalmente masificada, con mujeres de toda condición, de todas las edades, algunas con criaturas… Todas eran ingresadas aquí, con unas condiciones de vida espantosas.”

La repressió dels vençuts fou brutal i immediata. 2.700 dones passaren des de 1939 fins a 1950 per les presons a la Comunitat Valenciana. Només a la Provincial de València, en els primers huit mesos després de la guerra, n’ingressaren 1.486.

Ens conta de nou Vicenta Verdugo: “Las presas la mayor parte del tiempo estaban en el patio, hiciera frío, hiciera calor, lloviera o estuvieran enfermas… Estaban siempre en el patio, con lo cual Ángeles Malonda cuenta en las memorias que era una muy grande sensación de aburrimiento y de hastío. Porque además eran muy pocas las cosas por las que podían redimir pena. El tiempo lo pasaban haciendo punto, para ver si luego podían vender algo de lo que hacían, cuidando de las criaturas, limpiando los patios de la cárcel y las letrinas, pero no había ningún tipo de organización del tiempo, y como ella decía, lo peor era el aburrimiento, y buscar cómo matar ese tiempo, que nos entristece, nos agobia, y poco a poco nos va matando.

Ara, la porta principal del col·legi està just per l’altra banda de la Petxina, per un carrer que porta el nom de Democràcia. Allí parlem amb les germanes García Moscardó, netes de Consuelo Marco Gregori, de Bellreguard.

VERÓNICA I ESTHER, NETES DE CONSUELO MARCO, ENSENYEN LA SENTÈNCIA QUE VA ENVIAR LA SEUA IAIA A LA PRESÓ DE DONES DE VALÈNCIA

“La encarcelaron por el delito de excitación a la rebelión, la condenaron a 6 años, pero cumplió 3 por excitación a la rebelión”

ESTHER GARCÍA MOSCARDÓ, NETA DE LA PRESA CONSUELO MARCO

“Lo que tengo en la mano es la sentencia, la condena de nuestra abuela, de Consuelo Marcos Gregori, que resume los hechos probados por los que fue condenada, concretamente es por ser de ideología izquierdista antes del 18 de julio de 1936, posteriormente afiliada al Partido Comunista y a la UGT, durante lo que llaman el dominio rojo en esa localidad. Ella era de Bellreguard, presidenta de las envasadoras de naranja de la UGT, y persiguiendo a las mujeres de ideología derechista en cuestiones como huelgas y cosas así. También estuvo encargada de la guardería de niños refugiados, y en todo momento se manifestó como propagandista activa y eficaz a favor de la causa roja, exaltando esta en conversaciones y actos públicos y profiriendo insultos constantes al ejército nacional y a sus generales…

VERÓNICA GARCÍA MOSCARDÓ, NETA DE LA PRESA CONSUELO MARCO

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR LES GERMANES GARCÍA MOSCARDÓ
PUNXA ACÍ SI VOLS SENTIR LAS “NANAS DE LA CEBOLLA” DE JOAN MANUEL SERRAT, ADAPTANT ELS VERSOS DE MIGUEL HERNÁNDEZ.

LA XIQUETA DE LA PRESÓ

Ara en el pati de la presó juguen els xiquets tots els dies, però als anys quaranta també n’hi havia: els fills de les preses patien fam i desesperació amb les seues mares. Parlem amb Palmira Calvo, que als seus 89 anys conserva el cos àgil i els ulls vius… Palmira va ser, per cert, una de les pioneres de l’escalada i el muntanyisme a Espanya, però en 1939 va compartir cel·la amb sa mare, la mestra depurada Paquita Sanchis.

PAQUITA SANCHIS AMB LES SEUES ALUMNES DURANT LA REPÚBLICA. (FOTO CEDIDA PER PALMIRA CALVO)

“Quan va acabar la guerra, com no havia fet res delictiu, ella va demanar la reinserció al magisteri, i tingué que anar a Llíria, on havia tingut l’últim destí… Jo anava amb ma mare, se quedaren un dia, a dormir en casa de la nostra xica, i esta li va dir: Doña Franquisquita, vaja-se’n, que ací estan fent molt de mal. I tant que en feren, però ma mare no pensava… Van donar una volta per allí, demanaren informes; la gent, molt amable; però, quan baixaren cap a l’estació, un falangista s’apropà a ma mare, li ficà la mà damunt, i li va dir: ‘Doña Paquita, acompáñeme, que el alcalde la quiere ver’… I jo tenia un susto que pa què… jo creia que a ma mare l’anaven a matar, però no…”

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A PALMIRA
LA MESTRA PAQUITA SANCHIS EN UNA EXCURSIÓ AMB LA CLASSE A PINA DE MONTALGRAO (FOTO CEDIDA PER PALMIRA CALVO)

L’HOMENATGE

Ens trobem al costat del jardí del vell llit del Túria de València, molt prop de les pistes d’atletisme. Enclavat en una zona ara quasi cèntrica, però que fa anys era la perifèria del cap i casal, just al costat de la séquia de Rovella. Dalt, més enllà de l’ampit del riu, a la vora dreta, està el passeig de la Petxina, un carrer dels de tota la vida, ample, però molt transitat pels cotxes i amb molt poc d’espai per als vianants.

El silenci autoimposat ha sigut l’herència que van deixar moltes voltes tants anys de patiment. És el cas de la dona que parla a continuació: vol contar la història de la seua iaia, però no vol donar el seu nom. Vol protegir sa mare, ja molt major, i que ha lluitat durant anys per a oblidar-ho tot.

“Lo que yo sé es como un cuento, mi abuela nos contaba que había estado en un hotel muy especial, y que durante una serie de años ella estuvo allí; tuvo que abandonar a su marido y a su hija, y tuvo que llevarse a su hijo pequeñito a ese hotel… Ella te lo contaba sin odio, sin ningún tipo de rencor… Pero ella nos enseñaba a todos los hermanos canciones que no se podían cantar, la Internacional, yo me sé la antigua, y no la cantaba nunca porque sabía…, yo me crié con monjas y sabía que no se podía cantar, y nadie hablaba de política entonces…”

PUNXA ACÍ SI VOLS ESCOLTAR EL TESTIMONI ANÒNIM D’UNA NETA DE PRESA POLÍTICA

LA HISTÒRIA DARRERE D’UNA VELLA FOTOGRAFIA

Pareix una instantània qualsevol, amb tres dones de mig cos que miren a càmera i s’abracen entre elles. No porten joies, però la roba, d’abric, pareix com de diumenge, tot i ser prou fosca. Són amigues, sens dubte, i mostren mig somriure a càmera.

Pareix una instantània qualsevol, sí, però no ho és: el mur de pedra que ix de fons en la imatge és perfectament identificable, ens permet ubicar la fotografia sense cap dubte en el pati de la presó de dones de València. Les tres foren recluses, condemnades a mort per un tribunal militar, simplement per haver sigut fidels a la República.

Entrem a l’antiga presó, hui col·legi, i localitzem el lloc on podria haver-se fet eixa fotografia. Fou contra este mur, ara fa 79 anys.

FOTO EN 360º: POTS TRIAR-NE L’ENCUADRE MOVENT EL MÒBIL O LA TAULETA, O DESPLAÇAR-TE AMB EL CURSOR DES DE L’ORDINADOR

Les tres amigues es deien Consuelo Barber, Julia Martín i Angelita Sempere. Les tres moriren fa molt de temps. La que encara viu és la filla de Julia. Major i dèbil, però encara recorda quan ella mateixa, com a filla de presa, va patir el tancament en la presó de la Petxina. Ella ens descobrix per què somriuen les tres preses: eixe fred matí de 1941 celebraven abraçades que els havien commutat la pena de mort per 30 anys de condemna.

JULIA GÓMEZ MARTÍN, FILLA DE JULIA MARTÍN, PRESA 19 ANYS A LA PETXINA

Per a Julia, esta foto és un dels pocs retrats familiars que conserva en què ix sa mare, perruquera, i al costat dret, la que ella anomena Tia Angelita, la mestra que no va tornar a exercir, que es va fer càrrec de la xiqueta quan l’amiga estava en la presó.

“Mi madre vivió en la cárcel desde que yo tenía 3 años, hasta que tuve 22, que se dice pronto, y todo ese tiempo esta es mi familia, esta es mi madre y está en mi corazón, pero esta otra también es mi familia y también está en mi corazón”

JULIA GÓMEZ MARTÍN, FILLA DE PRESA POLÍTICA

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A JULIA 

FOTOS CEDIDES PER L’ARXIU HISTÒRIC LUIS VIDAL

De l’altra amiga de la foto, Consuelo, d’àlies la Comunista, sabem més coses: fou coneguda, així figura en el seu expedient carcerari, com la Passionària de València. Va ser acusada de presidir l’Agrupación de Mujeres Antifascistas, que es va ocupar d’arreplegar diners per als xiquets de la guerra, de gestionar cooperatives que subministraven productes bàsics, de treballar des de la rereguarda per la República, sí, però sense agarrar mai una arma.

REPORTATGE EN ESTAMPA (26/6/1937), ON S’ENTREVISTA A CONSUELO COM A ORGANITZADORA D’UNA COOPERATIVA FORMADA PER DONES

La historiadora Vicenta Verdugo ens parla d’ella: “Tenía que ser de bandera, de carácter fuerte, pero también, según la recuerda Ángeles Malonda, una mujer guasona, que le gustaba imitar, y que consiguió dentro de la prisión, de la Provincial, tener a su alrededor a todo un grupo de presas. Tenía mucha relación con Ángela Sempere y con Julia Martín de la Fuente. Te la vas encontrando en muchas fotografías de la época, y es detenida junto a Pilar Soler y su madre; aunque, mientras que a estas las condenan a 15 años, a ella la condenan a 30.”

A Consuelo la deixaren eixir de la Provincial tan sols per a morir a sa casa, envoltada de les seues filles, molt poc després.


Això és la versió web del capítol 6 d’“#El mur: els llocs de la memòria”, La presó de dones de València. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web, i xarxes.

 
La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano, en la direcció, la redacció i la presentació. Eduard Torres en la redacció i les il·lustracions; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició, la realització sonora i la locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correcció al valencià: Ofèlia Sanmartín.


La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

Si t’agrada, comparteix des d’ací: