CAPÍTOL 5.

EL MERCAT CENTRAL D’ALACANT, EL NOSTRE GERNIKA

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR EL PODCAST SENCER DEL CAPÍTOL 5 D’#ELMUR

Hui el nostre objectiu és Alacant. En un dia, una hora i un lloc concrets. Viatjarem fins al 25 de maig de 1938 al seu Mercat Central, ubicat en l’avinguda d’Alfons el Savi. És un dels monuments més visitats de la ciutat, però guarda, entre els seus murs, un trist record que s’ha mantingut amagat durant moltes dècades i que ara coneixerem en l’episodi multimèdia que li hem volgut dedicar.

IL·LUSTRACIÓ EDUARD TORRES

Abans de contar-los què és el que va succeir aquell dimecres a les onze i vint del mati, allí mateix, en els llargs corredors del mercat, ara i abans, plens de gent, de dones i xiquets, de persones majors, dels treballadors de les desenes de parades, comprant uns, venent els altres, volem proposar-los que escolten un arxiu d’àudio que ha preparat el Departament de Memòria de l’Ajuntament d’Alacant. El posen en les visites als refugis, dura poc més de tres minuts, s’escolta a fosques i plantats, i vol recrear el que sentien milers d’alacantines i alacantins quan els avions els bombardejaven durant els tres anys que va durar la Guerra Civil espanyola.

No és l’eixida d’una fàbrica ni un simulacre d’incendi en cap escola, sinó l’avís que només queden tres minuts perquè comencen a caure bombes…

Tres minuts és el temps que tenia la gent per a refugiar-se dels constants bombardejos que patia la ciutat pràcticament des de l’inici de la guerra. Però aquell dia les sirenes no van sonar… En una visita actual al mercat, si entrem pel cantó del carrer del Capità Segarra amb l’avinguda, i anem a la planta de baix, on està el peix i la saladura, podrem observar alguns elements exposats en una vitrina: un rellotge, una gran sirena de metall i altres objectes propis del comerç. Cal que ens fixem en l’hora que marquen les agulles: les onze i vint.

FOTO SERGIO FORMOSO

Parlem amb l’historiador i professor de la Universitat d’Alacant Pablo Rosser. És també el cap del Departament de Memòria de la ciutat, un tècnic, com ell mateix es definix. Damunt de la taula té un agosarat projecte de convertir Alacant en un referent europeu de la recuperació de llocs emblemàtics per a la memòria i història de la ciutat. Ens parla de la Guerra Civil, dels fronts oberts, de la vida quotidiana darrere de les batalles i del succés que perseguim, del que pot ser l’atac més cruent d’eixos anys, el d’aquell dimecres 25 de maig, a les onze i vint del matí, el bombardeig al Mercat Central d’Alacant:  “Y se produce, tú piensa que en el bombardeo de Gernika, que es el más conocido en la historia de la GCE, mueren 175 personas; en el bombardeo del Mercado Central de Alicante, en el primer minuto, han muerto trescientas personas inmediatamente…”.  Les seues paraules, dites amb contundència i la seguretat d’haver investigat els arxius, no deixa dubtes. Era una operació militar premeditada amb la intenció d’infligir el major terror possible a la població.

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A PABLO ROSSER, Cap del Departament de Memòria de l’Ajuntament d’Alacant

Hi ha dubtes sobre si el general Franco n’estava al corrent, però les ordes de l’aviació italiana eren clares: causar el major nombre de víctimes possible. “¿Y qué es lo que hay que hacer? Pues, entrar de tal manera que no seamos localizados, dar la vuelta desde el medio interior para venir a Alicante, nadie nos está esperando, nadie está mirando si llegamos, las sirenas no van a sonar, elegimos una hora propicia en donde haya mucha gente y provocamos un bulo de que ha llegado sardina fresca…”  Desgraciadament, la massacre del Mercat d’Alacant té, sobretot, el nom de desenes de dones, xiquets i ancians; les conseqüències són terribles. Els sobrevivents conten escenes aborronadores: gent sense cames ni braços, cossos sense cap, crits, plors, i carros carregats de cadàvers entre runes i desolació.

Encara que pareix impossible, molta gent no sabia fa uns anys el que va passar en el Mercat el 1938, perquè la massacre va ser silenciada i negada pel franquisme, qualificada d’accident desafortunat: “El tremendo crimen fue condenar a toda aquella gente a morir por segunda vez, a que se estuviera olvidando el asunto. ¡Es que se estaban olvidando! Casi nadie se acordaba ya de aquello, tan sólo los cuatro viejecitos que habían sobrevivido”.  Ens ho conta l’escriptor alacantí Miguel Ángel Pérez Oca autor del llibre 25 de mayo, la tragedia olvidada, un recull de testimonis que condensa el que va succeir en el mercat aquell mes de maig.  Destaca que va ser l’atac aeri contra la població civil amb més morts de tota la guerra: “Si vas a revisar los registros del cementerio del día 26, al día siguiente del bombardeo, te encuentras con 150 enterramientos y los días siguientes también otro tanto, y después, gente sin identificar en las fosas comunes… Entonces te das cuenta de la magnitud y de la barbaridad que fue aquello”. La mare de l’escriptor va ser una de les supervivents del bombardeig. En aquell moment tenia 19 anys, fa poc ha mort, ja centenària i encara, diu el seu fill, cridava a mitjanit i tenia malsons.

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A MIGUEL ÁNGEL PÉREZ OCA

Una altra història que transcorre paral·lela a la del Mercat Central d’Alacant és la mort d’un xiquet de pocs anys, també baix l’estela de bombes que van caure sobre la ciutat, el seu nom era Lorencito Sanz. La mare va rescatar el cos amuntonat entre altres en el cementeri i el va soterrar en el panteó familiar. Acabada la guerra, va posar una làpida, encara que sabia que no podia posar la causa real de la mort del seu fill, i va fer gravar uns dibuixos on, a un costat, hi havia una fulla de calendari amb la data “25 mayo, fecha terrible“;  i, a l’altre costat del nom, un rellotge “Hora fatal, 11 y cuarenta”; a més d’una dedicatòria i una fotografia del xiquet, hi havia una creu al centre, encara que calia fixar-se bé per a observar que la creu estava formada per bombes i, així, va poder burlar la censura del moment i denunciar el que realment havia passat.

CEDIDES DE M. A. PÉREZ OCA

Encarnación Hernández era una xiqueta d’onze anys que cuidava el seu germanet i la seua iaia, mentre sa mare anava a comprar el poc que podia aconseguir per a menjar la família. Encara recorda amb detall quan sonaven les sirenes i corrien cap al refugi: “Yo tenia la sensación de estar clavada en el suelo, de que no avanzaba; eso se me ha quedado siempre, y ese día mi madre  estaba en el mercado y salió corriendo y se vino por la calle Castaños. A media calle, había un horno; empezaron a bombardear y se metió”.  Assentada davant del Teatre Principal d’Alacant, a menys de cent metres d’on va passar tot, ens conta que anava sempre amb una cadireta perquè en els refugis no hi havia on assentar-se, i la seua iaia no aguantava tant: “Vivíamos aquí mismo, y hasta que apareció mi madre no sabíamos realmente lo que había pasado, y nos decía que los camiones se llevaban a los muertos”.  És un dels pocs testimonis directes que ens queden a hores d’ara d’aquells moments. Les bombes dels avions feixistes italians no van caure només en el mercat, també en els voltants i formant una línia de mort fins al port.

ENCARNACIÓN HERNÁNDEZ, TESTIMONI DEL BOMBARDEIG

Encarnación és la mare de l’escriptora i periodista alacantina Llum Quiñonero. És ella la que ens conta que, durant molts anys, mai havia dit res de tot allò a les seues filles. Ningú parlava a casa d’aquells fets. Va haver de saber-ho per altres fonts. La família, per a fugir del perill dels constants bombardejos, se’n va anar al camp, com tantes altres. Era l’anomenada “columna de la por”, on la gent deixava la ciutat per a anar-se’n a les casetes i pobles dels voltants, acomodant-se com podien i dormint famílies senceres en una dependència o en corrals.

DIBUIX DE L’ARTISTA ALICANTÍ REMIGIO SOLER EN 1982

Quedem amb Jordi Cabrera en la cèntrica plaça de Sèneca d’Alacant. Just en la porta de l’antic refugi recuperat i hui en dia visitable. És un dels membres del grup de rock Stanbrook. El nom de la formació musical ja mostra el compromís d’algunes de les lletres del grup. Li han dedicat un tema instrumental als fets ocorreguts eixe 25 de maig de 1938; precisament, és el títol que li han posat a la cançó: “La idea le surgió al otro guitarrista, a Luis Frutos, para conmemorar el episodio del bombardeo por parte de la aviación italiana al mercado de Alicante, y la música, más que una balada, lo que transmite es ese momento de agobio de la gente, cómo les caen las bombas encima”.  Des d’un estil musical tan llunyà als llibres d’història com sembla que és el heavy metal, el grup Stanbrook s’ha proposat continuar component temes que ajuden a divulgar fets històrics com este: “La canción está mezclada con efectos, primero de los aviones y, al final, de las alarmas simbolizando que el aviso llegó tarde.”

VIDEO-CLIP GRUP STANBROOK DEL “25 DE MAYO”

Però la història d’Alacant i els bombardejos no es queda reduït a aquell sagnant mes de maig; al novembre de 1936, al cap de pocs mesos de la sublevació, ja començaven a ploure bombes sobre la població. La raó? Ser la ciutat que va jutjar i afusellar a José Antonio, el líder falangista. En aquella ocasió va ser l’aviació alemanya, els desgraciadament famosos stuka, i els alacantins van descobrir el que era el soroll dels avions i el que comportava. Un d’eixos atacs és el del 20 de novembre de 1936, el que es coneix com el “bombardeig de les 8 hores”. A partir d’aquell dia la ciutat va començar a construir refugis per a protegir la població de les reiterades escomeses.

Des de finals de 1936,Alacant comença una tasca frenètica per a construir quasi un centenar d’amagatalls, amb pocs mitjans, poca gent i una situació agreujada, damunt, pels constants atacs. A partir de l’any 37, els bombardejos ja són sistemàtics, ara des de Mallorca, per part de l’aviació feixista italiana. Ula Jiménez és guia turístic de la ciutat i, des de fa uns anys, organitza visites pels principals emplaçaments d’Alacant durant la Guerra Civil. Encara que han passat més de huitanta anys, assegura que, encara hui, és un tema controvertit de contar: “Es complicado, al menos aquí en Alicante, mucha gente viene con ideas preconcebidas. Además, aún hay supervivientes del bombardeo que empezaron a hablar hace muy poco. Aquí se creó un silencio y todo esto ni siquiera se estudia en los libros de historia. Los propios habitantes de la ciudad, cuando vienen en un grupo, se quedan sorprendidos de todo lo que sucedió”. Per a arribar més a la gent es fan rutes teatralitzades on s’interpreten papers de personatges clau a Alacant, des del poeta Miguel Hernández, al mateix José Antonio empresonat, un pilot de l’aviació italiana i, també, un pare desesperat que busca el seu fill després d’un bombardeig.

ÀUDIO DE LA RUTA TEATRALITZADA PER ALACANT “BOMBARDEIG DE LES 8 HORES” EN EL REFUGI DE LA PLAÇA DE BALMIS

Vicente de Ramón Perea és un actor molt conegut a Alacant. Interpreta papers de diferents èpoques des de fa molts anys; el personatge del pare anònim que busca el seu fill, després d’un bombardeig, continua sent el més emotiu per a ell.  Aquest dramaturg, acostumat també a interpretar figures històriques d’altres èpoques, creu que en aquest cas, quan la història està tan pròxima, cal donar una informació emocional, directa: “Hay que desentrañar las situaciones escritas y documentadas, hurgar y descubrir las realidades emocionales de cada momento histórico para hacerlas más próximas, nosotros las interpretamos, fuera de cualquier discurso”.

VÍDEO EN 360º: POTS TRIAR-NE L’ENCUADRE MOVENT EL MÒBIL O LA TAULETA, O DESPLAÇAR-TE AMB EL CURSOR DES DE L’ORDINADOR

Tot i que han passat més de huitanta anys, encara es busca saber els detalls de la massacre ocorreguda a Alacant aquell 25 de maig de 1938. L’escriptor Pérez Oca ha investigat els oficials que van comandar l’atac aeri al Mercat. Un d’ells, Tullio de Prato, està considerat un heroi de l’aviació italiana. Miguel Angel vol demanar al Govern italià que li retiren eixos honors: “Su nombre está en los libros oficiales del bombardeo del 25 de mayo como uno de los dos capitanes que mandaban las escuadrillas que tiraban las bombas aquí en Alicante.  Este señor murió en el año 1981, siendo general de brigada de la Italia democrática, es decir, que cuando cayó Mussolini se cambió la chaqueta y siguió ascendiendo dentro del ejército y aquí no ha pasado nada”. No és la primera volta que a l’Estat Espanyol es presenta una reclamació contra les accions militars comeses contra la població civil; també des de Barcelona i Durango s’han iniciat tràmits judicials contra estes accions com a crims de guerra. “Cuando hay gente que dice que no hay que remover memoria, sí que hay que removerla, hay que acordarse de las barbaridades que hace el ser humano para que no se repitan”.


Això és la versió web del capítol 5 d’“El mur: els llocs de la memòria”, El Mercat Central d’Alacant, el nostre Gernika. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.

MERCAT D’ALACANT – FOTO SERGIO FORMOSO

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Eduard Torres en la redacció i les il·lustracions; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició, la realització sonora i la locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correcció al valencià: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado

Si t’agrada, comparteix des d’ací: