CAPÍTOL 12.

L’HOSPITAL SUEC-NORUEC D’ALCOI

Viatgem fins a Alcoi per a conéixer una pàgina diferent de la Guerra Civil lluny del front. És la de la solidaritat internacional per a ajudar el poble que patix la guerra a rereguarda; però, amb tanta intensitat, que convertix la supervivència en una lluita diària. Este és un exemple que ens van brindar ciutadans que vivien a més de dos mil cinc-cents quilòmetres de distància, que no van dubtar a ajudar els més indefensos. És l’Europa solidària dels anys trenta.

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR EL PODCAST SENCER DEL CAPÍTOL 12 D’#ELMUR

Pel juliol de 1936 una part de l’exèrcit espanyol s’alça en contra del Govern legítim i elegit democràticament. Des de molts països europeus, però amb molta força des de Suècia i Noruega, en saber que Franco s’havia sublevat, diferents organitzacions, sobretot obreres, inicien immediatament una campanya per a ajudar el Front Popular. Una iniciativa que va donar pas a un gran moviment de solidaritat anomenat “Ajudem Espanya”.

FONT WIKIMEDIA/PINTEREST

Medicines i aliments, roba i queviures de tot tipus, va ser el primer que es va enviar; però el moviment i la resposta de la gent va ser tan gran que els dos països es van unir per a fer realitat un projecte molt més important: crear un hospital on atendre i curar els ferits de la guerra. La ciutat escollida va ser Alcoi, i després de més de mig segle poca gent recordava els fets que van conduir a crear un hospital de sang en l’actual passeig del Viaducte.

FONT AJUNTAMENT D’ALCOI/VISUAL PRODUCCIONS/UNIVERSITAT D’ALACANT

L’alcoià Àngel Beneito ha sigut l’historiador que va tornar a donar llum a este succés. Investigant per a un treball, a principis de segle XXI, decidix indagar en el que, alguns majors a Alcoi, anomenen “l’hospital dels suecs“. Comença a buscar en els arxius locals i també a entrevistar les infermeres alcoianes que havien treballat a l’hospital aquells anys: “No hi havia massa informació del tema, recorde només una notícia de premsa que em va eixir en el diari Humanidad, que era el ‘diario de la revolución’, i comentava que el 25 d’abril del 37 el ministre d’Estat, Álvarez del Vayo, havia anat a Alcoi a inaugurar un hospital que estava regentat per suecs i noruecs”. Finalment, es va desplaçar al nord d’Europa per a consultar els fons dels arxius suecs del moviment obrer. “Allí estava tot…”, comenta. A la tardor de 1936 ja es creaven Comités Locals d’Ajuda a Espanya en quasi tots els municipis escandinaus, on col·laboraven milers de ciutadans per a ajudar els combatents republicans i la població civil que patia els horrors de la guerra.

“Estos comités locals s’encarregaven de replegar aportacions econòmiques, col·lectes que es feien al carrer, a les fàbriques, i més encara… va ser un moviment importantíssim!”

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A ÀNGEL BENEITO

Tot estava preparat i dispost per al viatge cap a Espanya: metges, infermeres, ambulàncies, aparells de rajos X… Però el comité suec-noruec va posar algunes condicions: necessitaven un edifici gran, el lloc havia d’estar lluny del front per a evitar bombardejos i ben comunicat amb ferrocarril perquè arribaren els combois dels ferits, i Alcoi, com ens diu Àngel Beneito, reunia el que s’exigia: “També hi havia una escola industrial de nova planta que, a més, s’acabava d’edificar i no s’havia ni inaugurat i que era magnífic, tenia dos plantes, soterranis, grans finestrals, enormes aularis, on poder instal·lar els llits hospitalaris, i això és el que van fer”.

“NOUVELLES D’ESPAGNE, EDUCATION. BARCELONE. ÉCOLE (SIC) D’AGRICULTURE POUR LES REFUGIÉS (SIC)” COL·LECCIÓ LAYA FILMS. ESPANYA AL DIA. NOTICIARIS. FILMOTECA DE CATALUNYA.

L’expedició de suecs i noruecs arriba per fi a Alcoi. És a París on s’ha acordat que la missió d’ajuda durarà sis mesos, el que costa de muntar i posar en funcionament l’hospital; transcorregut eixe temps, el centre passarà a mans de Sanitat Militar de la Segona República. En un primer moment es fa necessària l’adequació de l’edifici, i és quan els demanen multiplicar la capacitat del futur hospital: “Ells venien amb la intenció de muntar cent llits, i, quan arriben ací, els metges de Sanitat Militar els van dir si podien habilitar mil llits”, ens diu Beneito. Tot i això, els responsables escandinaus fan l’impossible i tornen a demanar que els envien més material des de Suècia i Noruega. Finalment, l’equip nòrdic arriba a instal·lar més de set-centes places.

VÍDEO EN 360º: POTS TRIAR-NE L’ENCUADRE MOVENT EL MÒBIL O LA TAULETA, O DESPLAÇAR-TE AMB EL CURSOR DES DE L’ORDINADOR

El director de documentals, i també alcoià, Xavier Cortés es va interessar per la història al veure publicat el llibre d’Àngel Beneito sobre l’ajuda humanitària escandinava. Va decidir viatjar a Suècia i Noruega per a intentar trobar testimonis directes i filmacions de l’època: “Anar a buscar els protagonistes era com l’última oportunitat, eren testimonis que tenien ja uns 90 anys”. Tot i el temps que havia passat, recordaven sobretot l’estat en què arribaven els ferits, que era terrorífic, i com amb pocs mitjans havien de fer front a tot allò; també que les instal·lacions eren grans i que hi havia molts llits, així com la bona acollida que els van fer a Alcoi: “Ací van arribar des de metges que no havien acabat la carrera i tenien l’oportunitat d’aprendre, a altres amb molta més experiència, molt més majors, i que vam entrevistar els seus fills, que havien escoltat moltes vegades tota la història familiar”. 

El resultat va ser el documental Corones de vida l’any 2003 que va rebre diversos premis i mencions. La producció audiovisual arreplega xicotetes històries anònimes que es troben al voltant d’una aventura molt més gran, la de l’hospital suec-noruec d’Alcoi: “Eixe era l’esperit del documental i, com a anècdota, recorde que vam entrevistar a una xica, que eixia en les manifestacions amb pancartes d’ajuda al poble espanyol i, casualitats de la vida, el seu promés decideix enrolar-se en les brigades internacionals i el feriren en el front… I on va a parar? A l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi”. Xavier Cortés calcula que la xifra de corones, la moneda de Suècia i Noruega, que es va arreplegar superava el milió: “Tota una fortuna per a l’època”. La data clau d’esta iniciativa internacional de solidaritat és, sens dubte, la del 25 d’abril de 1937, dia en què es va inaugurar i va obrir les portes l’hospital d’Alcoi.

Complit el mig any de l’acord, els metges i infermeres suecs i noruecs han de tornar a casa i fer entrega del centre a la Sanitat Militar. El Govern de la Segona República encomana, en eixe moment, la direcció de l’equip mèdic a l’aragonés Manuel Bastos, un metge militar de reconegut prestigi internacional: “Bastos es un médico muy reconocido, un hombre con mucho prestigio y, además, con un compromiso político demostrado; pudiendo irse a Francia, él le fue fiel a la República.” L’historiador Luis Alfonso Arcarazo García ha estudiat la figura de Bastos. Igual que ell, és aragonés i, també, metge militar. Ens destaca la importància de l’estudi que va fer este especialista de la que es coneix com a cura oclusiva de guerra, un mètode innovador de ja fa un segle, que s’ha utilitzat fins a finals de segle XX: “En la novela de George Orwell ‘Homenaje a Catalunya’ que fue herido en Huesca y pasó por Lleida en convoyes y hospitales decía: “había soldados con terribles heridas producidas por arma de fuego que únicamente se les vendaba o enyesaba y se quedaban así muchos días”, y él lo cuenta con espanto, pero estaba viendo la cura oclusiva o la cura española. Eran heridos que les habían hecho la cura y, muchas veces, el yeso se manchaba de las propias secreciones y olía a podrido, pero, aún así, con todo aquello evolucionaba bien”.

“Hay un comentario de Orwell, en su libro Homenaje a Cataluña, que cuenta con espanto cómo enyesaban las heridas; él lo que vio era la cura oclusiva de Bastos, que permitía trasladar a los heridos y evitar la amputación de miembros de muchos jóvenes”.

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A LUIS ARCARAZO

HOMENATGE A CATALUNYA. GEORGE ORWELL. EDITORIAL ARIEL. BARCELONA, 1969. PRIMERA EDICIÓ EN CATALÀ
GEORGE ORWELL. FONT WIKIPEDIA

Amb el retorn dels equips suec i noruec als seus països, Manuel Bastos està ara al capdavant de l’Hospital d’Alcoi, un projecte que s’havia fet realitat per les donacions solidàries del poble escandinau. Però, l’any 1938, el front s’aproxima a Llevant, i la ciutat comença a patir bombardejos més intensos, com ens descriu l’historiador Àngel Beneito, i es pren la decisió de reubicar els ferits per seguretat: “Alcoi va patir set bombardejos, i un d’ells va fer malbé a l’hospital i va matar un parell de pacients, i Bastos va decidir enviar una part dels ferits a l’Hospital Militar Internacional d’Ontinyent i una altra se’ls va emportar a un petit hospital que es va habilitar a la Vila, a La Marina“.

NOTICIARI FILMOTECA ESPAÑOLA

Ontinyent, a la rereguarda, és una ciutat que, tot i tindre fàbriques d’armament, no ha sigut bombardejada, com ens conta Joan Josep Torró, que ha investigat l’època a la comarca i ha publicat nombrosos articles sobre este període a la Vall d’Albaida: “Quan bombardegen Alcoi es quan diuen que allí no és segur, i com que Ontinyent ja tenia l’hospital belga, decidixen portar part dels malalts i ferits i algun metge i infermera que s’incorpora a treballar ací. Tenim constància d’això, que una part se’n ve ací i l’altra se’n va a la Vila Joiosa. És una zona tranquil·la, els efectes de les bombes s’escoltaven des de lluny, d’Alcoi i de Xàtiva el 1939, però ací no bombardegen“.

Torró és actualment el president de l’IEVA, l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, i prepara una guia didàctica sobre la memòria democràtica a la comarca; també és coguionista i assessor històric del documental sobre “Les mamàs belgues”, nom que es va donar a les infermeres estrangeres que van vindre voluntàries durant la guerra a l’Hospital Militar Internacional que allí es va instal·lar: “A l’Hospital d’Ontinyent li se coneix com a belga perquè són el socialistes belgues els que impulsen el projecte, i té en comú amb el d’Alcoi que els dos són d’ideologia socialista.” L’edifici que va ocupar és l’actual Col·legi de la Concepció i dels Pares Franciscans, que reunia les condicions per a ser hospital, amb amples sales, molts llits i apartat; a més, Ontinyent també tenia tren per a facilitar l’arribada dels ferits. 

Ens desplacem ara fins vora mar, a la Vila, capital de la comarca de la Marina Baixa. Allí s’escriu l’altra part de l’Hospital d’Alcoi i la del final de la guerra per a Manuel Bastos. Anem a l’edifici del Vilamuseu, actual centre d’interpretació del patrimoni local i antic Col·legi Públic Doctor Esquerdo, que, durant la Guerra Civil, va ser habilitat com a hospital de sang. Allí hem quedat amb Albert Alcaraz perquè ens conte com va ser el pas dels ferits desplaçats des d’Alcoi l’any 1938: “Sí, tot el personal sanitari de Suècia i Noruega ja se n’ha anat, i els que sí que venen són el doctor Bastos i el seu equip, que són els que baixen a la Vila i comencen a funcionar a finals de 1938 fins que s’acaba la guerra”. Alcaraz treballa en l’Arxiu Municipal de la Vila. Ens mostra una placa que recorda els fets a la porta del Vilamuseu, i ens comenta que el seu nom encara es manté en la memòria de la gent major: “El record que deixa el doctor Bastos en la Vila és molt gran perquè, a banda d’ocupar-se dels ferits de guerra que venen, i com ell es un especialista en el tema d’ossos, atén a molts xiquets i ho fa de manera desinteressada i gratuïta”.

MANUEL BASTOS, cap metge de l’Hospital d’Alcoi 
DESPLAÇA LA BARRA PER A VEURE L’ABANS I L’ARA DE LA VILA GIACOMINA
JUAN NEGRÍN, últim president de la Segona República

El comité local assigna a Manuel Bastos una residència confiscada a l’eixida de la població per a viure, la Vila Giacomina a la Malladeta. Allí acaba el reconegut metge militar la guerra, i és detingut mesos després; encara que, poc abans, rebrà la visita del mateix president de la República: “El doctor Juan Negrín ve a la Vila, sense avisar, i li planteja la possibilitat de l’exili i poder escapar en avió, tal i com se’n va anar el Govern des de Monòver poc després. Ell ho va rebutjar, es va quedar i en octubre va ser detés, va passar uns mesos en presó, després vàrios anys en llibertat condicional, fins que finalment va ser jutjat i condemnat a dotze anys i mig de presó. Li van retirar tots els títols i el van expulsar de l’exèrcit”. Pepita Soler, veïna de la Vila, estava jugant amb una de les filles del mateix Bastos a l’entrada de la casa eixe dia: “Llegó un coche y bajó un señor. Se acercó a preguntarnos por el doctor Bastos. Era Negrín, con un abrigo y un sombrero. Nos preguntó y le dijimos que sí, que era allí; después yo supe que era Negrín porque don Manuel lo comentó con mi padre y yo lo oí”.

Esta gesta d’altruisme i de solidaritat que va protagonitzar el poble escandinau amb l’espanyol ha quedat reflectida per l’artista alcoià Antoni Miró en la sèrie de “L’Hospital Suec-Noruec”. Més de quaranta obres que commemoraren el 75é aniversari de l’efemèride, realitzada únicament amb els tres colors de la bandera republicana: “Tot està pràcticament pintat en eixos tres colors de la bandera republicana. Era com una mena d’homenatge a la República, i que això va passar en un moment determinat que va ser la Guerra Civil espanyola per l’alçament del ban nacional, que no es conformaven en acceptar la legalitat”. L’exposició ha sigut una de les sèries realitzades per l’alcoià que més ha viatjat pel món, una mena de llibre artístic, de grans proporcions, que repassa el que va ser l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi: “En realitat, a totes les obres, lo que s’intenta es que d’alguna manera s’expresse gràficament lo que significava allò en tots els aspectes: apareixen metges i infermeres que venen de països escandinaus, les primeres ambulàncies i quan venen a muntar-ho, les sales d’operacions…”.

La solidaritat demostrada pels suecs i noruecs el mateix any 1936, quan esclata la Guerra Civil a Espanya, supera la de qualsevol altra nació europea, i la instal·lació de l’hospital n’és un bon exemple però no l’únic. Per tota la geografia valenciana es van crear sanatoris i hospitals per a xiquetes i xiquets, com Dénia i també Oliva, així com en molts altres llocs. L’amenaça dels totalitarismes sobre les incipients democràcies europees, acabades d’eixir d’una gran guerra mundial sols dos dècades abans, va fer que el sentiment d’ajudar el poble espanyol tinguera una resposta multitudinària que s’ha mantingut quasi oblidada fins fa poc.

Qui també va visitar terres valencianes durant la Guerra Civil va ser, ni més ni menys, que el reconegut pare del fotoperiodisme, Henri Cartier-Bresson. A Espanya va rodar tres documentals i, curiosament, no va fer cap fotografia. L’any 1937 rodaria “La brigade Abraham Lincoln en Espagne” i l’any següent “L’Espagne vivra” i “Victoire de la vie”. A aquest últim títol és on apareixen escenaris valencians i on el fundador de l’Agència Magnum visitaria tant l’hospital d’Alcoi (al minut 20’05”) com el d’Ontinyent (minut 22’15”), així com València i Benicàssim, fent un retrat de la solidaritat internacional que va rebre l’Espanya republicana.


Això és la versió web del capítol 12 d’“#El mur: els llocs de la memòria”, titulat “L’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes


La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.

IL·LUSTRACIÓ EDUARD TORRES

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Eduard Torres en la redacció i les il·lustracions; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició, la realització sonora i la locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correcció al valencià: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

Si t’agrada, comparteix des d’ací: