CAPÍTOL 1.

ELS LLOCS DE LA MEMÒRIA: DE DALT A BAIX

Este és el primer capítol d’un viatge periodístic en busca de la veritat, de la memòria, de fer per parlar en veu alta, de tota eixa part de la nostra història que va quedar oblidada durant tants anys. “El Mur: els llocs de la memòria” comença ací, amb esta primera entrega introductòria en què ens presentarem, avançarem que podrem vore i escoltar, i com ho contarem. La difusió de la memòria democràtica és el nostre objectiu, i per a aconseguir-lo anem a parlar de llocs. Perquè els llocs es queden, perduren com a testimonis del que va passar entre els seus murs, dins de les seues reixes, envoltats de paratges singulars, en les seues coordenades geogràfiques. Diferents espais, una dotzena, seran protagonistes d’este serial que comença ací. Tots ben prop de nosaltres, tots de dalt a baix de la Comunitat Valenciana. Alguns més coneguts; altres, no tant… Ens serviran, clar, per a parlar de les persones, per a recordar les víctimes i els herois, molts amagats davall d’un silenci que dura ja massa.

El mur d’afusellaments de Paterna i les fosses del seu cementeri, els bombardejos i els afusellaments de Castelló, l’atac al mercat d’Alacant, la línia XYZ, els xiquets de la guerra que s’instal·laren en la seguretat de la rereguarda en els horts de Picanya. També dels penals, d’hòmens i dones, d’espais i llocs que cal rememorar, que cal dir en veu alta qui foren els seus protagonistes. Hui farem un tast d’alguns d’eixos llocs de dalt a baix.

I com ho contarem: primer, a través d’un podcast. Amb accés per ones de ràdio, però també per web, activant este enllaç, i per xarxes socials. Un reportatge sonor, amb tots els testimonis, amb una narració acompanyada dels sons originals, donant molta importància a la banda sonora…

LA SINTONIA D'”ELS LLOCS DE LA MEMÒRIA”

Des de l’inici amb la sintonia que sona en tota la sèrie, que és esta versió del “Bella ciao” en valencià, interpretada i gravada especialment per “Els llocs de la memòria” per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i d’Hèctor Tirado.

Tot un clàssic de la resistència, que narra la lluita dels partisans italians contra en nazisme, actualitzat.

I també amb esta versió multimèdia per a cada capítol, a la qual es pot accedir per web o xarxes, en què aportarem a la narració tant sons com imatges i galeries, amb il·lustracions, gravacions de dron i de càmeres immersives de 360 graus. Amb documents històrics, amb qualsevol recurs que puga servir-nos per a complementar la història que volem contar.


A LA FOSSA 111 DEL CEMENTERI DE PATERNA

En el capítol dedicat al mur i les fosses del cementeri de Paterna, baixarem a la 111, la que fins ara ha sigut la tercera exhumació més gran a la Comunitat Valenciana, i que finança la Delegació de memòria històrica de la Diputació de València. Ho férem el dia que acabaren els treballs a la fossa, després de traure les restes de 150 afusellats. Quan s’arriba a la cota zero on van tirar els primers, la fondària del forat, reforçat amb bastides, supera els cinc metres. Per a la gravació utilitzarem un recurs que serà habitual en esta sèrie, la càmera immersiva.

VÍDEO EN 360º: POTS TRIAR-NE L’ENCUADRE MOVENT EL MÒBIL O LA TAULETA, O DESPLAÇAR-TE AMB EL CURSOR DES DE L’ORDINADOR

Una part important del programa seran els testimonis. Sobretot els directes, els que encara recorden de primera mà la mort d’un familiar: eixos que cada volta en queden menys. Com el de Pepica Celda, la primera que va aconseguir traure son pare, José, i soterrar-lo en el seu poble.

“A mon pare el maten el 14 de setembre de l’any 40 a les 6 de la vesprada. Ma tia va junt amb el fill major, de 6 o 7 anyets, i ell se’n pujà dalt de la garrofera, i va vore com l’afusellaven. Que si l’hagueren pillat no se salva. I clar, ma tia, clar, tots esperant-la que vinguera, i també anà una germana de ma mare, iaia del meu nebot, i mon tio Batiste, i estaven en la porta de darrere per on entraven els difunts, no en la principal, volent entrar. I la Guàrdia Civil els digué, si entren, no eixiran. I mon tio i ma tia se n’anaren…”

PEPICA CELDA, DE MASSAMAGRELL, 89 ANYS

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A PEPICA

Parlarem de xifres, i dates, en este programa. Com la dels 2.238 executats a Paterna, des de 1939, fins a 1956. O els 300 morts i un miler de ferits que van deixar les bombes italianes al mercat d’Alacant el 25 de maig de 1938. O els 150 quilòmetres de trinxeres i fortificacions que té la línia XYZ, que va alentir l’avanç de les tropes sublevades, esperant que la Segona Guerra Mundial esclatara en qualsevol moment… O els més de vint mil presos que s’amuntonaren en el camp de concentració d’Albatera, patint fam i misèria, durant els primers mesos de la pau franquista.

ELS CAMPS DE L’HORROR: ALBATERA I LOS ALMENDROS

De l’antic camp d’Albatera queda molt poca cosa, més enllà dels saladars que estan just al costat de San Isidro, un poble de colons establit als anys cinquanta. Quan arribaren els primers habitants, el camp estava totalment desmantellat, però la memòria perdura. Ens conta el que en va ser alcalde, Damián Sabater: “porque ahí, al principio, la guardia que había era el regimiento de San Quintín y San Marcial, y viendo que eran peores incluso, y que se moría mucha gente con tuberculosis, trajeron a la Guardia Mora, que tenían atemorizada a media Albatera y a medio Catral… Los moros les pusieron un número a los presos, y si se escapaba el uno, mataban al cero y al dos, ¿el ciento uno? pues fusilaban al anterior y al posterior. Por un diente de oro o una sortija, les dejaban escapar y les pegaban dos tiros: el premio oficial era una semana de vacaciones y una paga, por cada refugiado que mataran…

Esta tardor han iniciat els treballs, amb finançament de la Generalitat, amb el georadar per a localitzar les fosses comunes que segur que hi ha en el camp. Albatera va ser un dels tres-cents camps a tota Espanya que els sublevats crearen per a allotjar qualsevol sospitós de no haver simpatitzat amb el nou règim. El camp de Los Almendros n’és un altre on van anar les primeres setmanes tots els que intentaren fugir pel port d’Alacant de la barbàrie feixista. Eixe episodi, amb l’últim barco que va aconseguir allunyar-se de la brutal repressió que arribava amb les tropes italianes, el mític Stanbrook, mereixerà també un capítol en la nostra sèrie.

ANTONI MIRÓ, EL STANBROOK. SÈRIE “L’EXILI”, 2009
PUNXA ACÍ PER A SENTIR LA BOTZINA D’UN BARCO

L’escriptor Max Aub va contar el patiment dels que no van aconseguir fugir, i acabaren en eixe camp de l’horror envoltat d’ametlers:

FOTO CEDIDA PER LA FUNDACIÓ MAX AUB

“Este es el lugar de la tragedia: frente al mar, bajo el cielo, en la tierra. Este es el puerto de Alicante, el 30 de marzo de 1939. Las tragedias siempre suceden en un lugar determinado, en una fecha precisa, a una hora que no admite retraso. (…) Pasará el tiempo que pasará. Cómo pasará, eso nadie lo sabe; pero lo evidente, lo que nadie podrá ocultar, olvidar ni borrar es que se mató porque sí. Es decir, porque fulano le tenía ganas a mengano, con razón o sin ella.” 

CAMPO DE LOS ALMENDROS (MAZ AUB)

Parla Iñaki Pérez Rico, director general de Qualitat Democràtica de la Generalitat: “Queremos también crear una imagen de todos esos lugares de la memoria en la cual se puedan identificar claramente que sean zonas, no solo de turismo (que también hay un turismo de la Guerra Civil y un turismo cultural que va buscando eso), sino que sea un lugar en el que las personas recapaciten sobre cuál ha sido el pasado, sobre el dolor que se ha creado en esos sitios y, como decía Orson Welles, que cualquier tierra donde ha habido sufrimiento es territorio sagrado. Nosotros creemos que esos terrenos, esos lugares, han de ser entendidos por la sociedad para que nos ayuden a construir una sociedad mejor hacia el futuro.”

PUNXA ACI PER A SENTIR A IÑAKI

LA XYZ, LA LÍNIA DE L’ESPERANÇA

“Diguem que en aquella època els republicans tenien un nivell de certificació brutal. A finals dels anys 30, cap exèrcit havia hagut de fer infraestructures per a enfrontar-se a bombes de 250 quilos. L’evolució del 36 al 39 fou grandíssima. Les primeres experiències del Madrid del 36 del ‘No passaran’ foren molt bones, i els mateixos enginyers que feren fer l’anell fortificat de Madrid vingueren ací a fer la XYZ.

CARLOS MALLENCH (ASSOCIACIÓ MUNTANYES DE LA GUERRA)

D’esta línia de defensa també parlarem en els “Llocs de la memòria”: la que va ser una línia de protecció militar i d’esperança contra els avanços dels colpistes, que va des de la mar d’Almenara fins a Conca, i que deixà un amplíssim rastre de construccions, com nius de metralladores o refugis, que encara hui en dia es poden trobar envoltats de natura. Acompanyarem a més una excursió pels voltants de les Coves de Sant Josep, a la Vall d’Uixó, per a mostrar tots els tresors que s’amaguen a la muntanya, com este niu de metralladores de Portalés, que podem visitar virtualment gràcies a la càmera immersiva. Carlos Mallench ens ho mostra.

VÍDEO EN 360º: POTS TRIAR-NE L’ENCUADRE MOVENT EL MÒBIL O LA TAULETA, O DESPLAÇAR-TE AMB EL CURSOR DES DE L’ORDINADOR

ENTREM AMB LA CÀMERA DE 360 GRAUS A L’INTERIOR DEL NIU DE METRALLADORES DE PORTALÉS, I CARLOS MALLENCH ENS GUIA…

LA REPRESSIÓ DOBLEMENT SILENCIADA: LES DONES VÍCTIMES

VERÓNICA I ESTHER, NETES DE CONSUELO MARCO, ENSENYEN LA SENTÈNCIA QUE VA ENVIAR LA SEUA IAIA A LA PRESÓ DE DONES DE VALÈNCIA

“Lo que sostengo en mis manos es la sentencia de nuestra abuela, que resume los hechos probados por los que fue condenada, por ser de izquierdas antes del 18 de julio, afiliada al PCE y a la UGT, durante lo que llaman el dominio rojo en esa localidad. Ella era de Bellreguard, presidenta de las envasadoras de naranja de la UGT, y persiguiendo a las mujeres de ideología derechista en cuestiones como huelgas y cosas así; también estuvo encargada de la guardería de niños refugiados, y en todo momento se manifestó como propagandista activa y eficaz en pro de la causa roja, y profiriendo insultos constantes al ejército nacional y a sus generales…”

VERÓNICA GARCÍA (NETA DE REPRESALIADA A LA PRESÓ DE DONES DE VALÈNCIA)

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A VERÓNICA
IL·LUSTRACIÓ EDUARD TORRES

Les dones que lluitaren per la República també seran protagonistes de la nostra sèrie. I recordarem un lloc negre de la nostra història: la presó de dones del carrer de la Petxina de València. Ara, un col·legi on estudien i juguen els xiquets. Abans, el major centre de repressió contra les dones de la postguerra a València. Vicenta Verdugo, historiadora: “se edifica en 1925, era una prisión pequeña, pensada para alojar unas 100 presas, pero al final de la Guerra Civil, al ser Valencia uno de los últimos sitios conquistados por Franco, la prisión va a convertirse en uno de los mayores centros de represión del régimen, totalmente masificada. Llegan mujeres de toda condición, de todas las edades, algunas con criaturas. Todas eran ingresadas aquí, con unas condiciones de vida espantosas.”

LES PRESES POLÍTIQUES CONSUELO BARBER, JULIA MARTÍN I ANGELITA SEMPERE, AL PATI DE LA PRESÓ 1941

DE CONVENT RENAIXENTISTA A PRESÓ FRANQUISTA

FOTO SERGIO FORMOSO

“El rancho tenía un color negruzco y olía mal, estaba hecho de pieles de habas y algún hueso de animal desconocido. Me lo comí con hambre, e incluso me habría tragado varias raciones de aquella bazofia.”

JOAN BUSQUETS, 93 ANYS, PRES DURANT 15 ANYS AL PENAL DE SANT MQUEL DELS REIS

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A JOAN

Joan Busquets serà un dels grans protagonistes del capítol que dedicarem al penal de Sant Miquel dels Reis, ara seu de la Biblioteca Valenciana. Joan estigué pres entre els seus murs 15 anys, i fins i tot compta en el seu currículum llibertari amb un intent de fuga. L’antic convent conserva encara algun dels túnels, que la llegenda conta que pogueren utilitzar els presos per a fugir. Entrarem en eixos llocs secrets amb la càmera immersiva.

Ens conta que la majoria de funcionaris eren falangistes, que després de la guerra estigueren en llocs de confiança, i que l’odi d’estos carcellers no tenia límits. Busquets, el vell anarquista de memòria prodigiosa, atén ara la seua dona a Normandia, on viu des que va fugir d’una Espanya que no li agradava gens. I als 93 anys, presumeix: mai va deixar de lluitar.

BANDA DE MÚSICA DE PENATS A LA PRESÓ DE SANT MIQUEL DEL REIS

“He sabido recuperarme, y además en prisión siempre estuve en combate. Algunos se doblegaron, pero yo no me doblegué, y cuando había una injusticia lo destacaba por escrito, lo denunciaba, incluso a la prensa del extranjero para que lo publicaran… Denuncié muchas cosas, y algunas incluso saltaron algunos funcionarios del puesto. Para mí era una satisfacción el combate, y no ha terminado

JOAN BUSQUETS, 93 ANYS, PRES DURANT 15 ANYS AL PENAL DE SANT MQUEL DELS REIS

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A JOAN

Això és la versió web del capítol 1 d’“#El mur: els llocs de la memòria”, De dalt a baix, resum de tota la sèrie. És un podcast multimèdia amb accés per ones de ràdio, web i xarxes

La sèrie documental s’ha fet a través d’una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, redacció i presentació. Eduard Torres en la redacció i les il·lustracions; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició, la realització sonora i la locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correcció al valencià: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i d’Hèctor Tirado.

Si t’agrada, comparteix des d’ací: