CAPÍTOL 11.

ELS HORTS DE PICANYA I ELS XIQUETS DE LA GUERRA

La Segona República fou temps d’il·lusió. També, referit a l’educació, quan un grup de mestres i docents intentaren corregir els segles d’analfabetisme i educació només per a uns pocs que patíem a Espanya. La reforma de l’ensenyança, que havia d’arribar també als fills i filles dels obrers, passava per crear una escola pública, obligatòria, laica, mixta i inspirada en l’ideal de la solidaritat humana. Educació i democràcia havien d’avançar unides.

Parlem d’un autèntic oasi de llibertat, on es va provar un model d’escola exemplar i modèlica, que va arribar, a més, quan tot trontollava per la Guerra Civil. Eixa guerra que, a més, arrasaria de colp en acabar-se la llavor que milers de pedagogs havien creat poc abans.

ELS HORTS I LA TARONJA

Per a vore els Horts, només cal fer un curt passeig per la rodalia de Picanya. Són cases imponents, prop unes d’altres, senyorials, la majoria modernistes, que foren alçades en les primeres dècades del segle XX per famílies burgeses benestants de València. Eren cases d’estiueig, enmig dels camps de tarongers plantats poc abans, gràcies als pous que transformaren este paisatge per a sempre. De secà a regadiu. Amb centenars de fanecades envoltant la casa de l’or taronja. Una taronja que hui ja no és tan rendible, clar; de fet, de tant en tant, en el nostre passeig veiem aparéixer altres cultius, com el caqui…, però les cases ací estan: han quedat com a testimoni d’eixa època daurada de l’agricultura valenciana.

PASSEJANT PELS HORTS DE PICANYA

FUGINT DE LA GUERRA

I és en este hàbitat on van a desenvolupar-se, l’any 37, les colònies escolars. Una idea de la República, per a protegir els més dèbils, els xiquets, dels perills del front. Fugint dels bombardejos indiscriminats sobre la població civil, enmig de l’horror i de les privacions de la guerra, isqueren combois de l’esperança de tota Espanya cap a la rereguarda, on trobarien encara un paradís de pau i tranquil·litat. Molts d’eixos xiquets eren, a més, fills de combatents. Alfred Ramos és mestre, historiador, i de Picanya: “Estem parlant d’un volum general de vora cent mil xiquets distribuïts per tota la costa mediterrània... A Picanya, es decideix que després de la incautació de les cases pels Comités Populars, vinguen a tres cases. La colònia número u s’estableix amb 70 colons a l’Hort d’Albinyana, la colònia número dos, ací, en l’Hort de Lis, amb 60 xiquetes, i per últim el de Coll, amb uns 50/60 xiquets. En total, tenim estimats que els colons serien vora 180 xiquets. L’edat era entre 3 i 14 anys”.

Unes escoles improvisades per un Govern de la República que estava ben prop, a València, i en les quals s’intenten aplicar les noves metodologies, les tècniques de Montessori o de Freinet

“Hi ha que pensar que després de la guerra es tardarà altres 40 anys en què torne a implantar-se després, per exemple l’escola a l’aire lliure, que hi ha nombrosíssimes fotos, amb la pissarra ací fora, i els xiquets asseguts al costat. També la higiene se cuida moltíssim, ja he dit abans que hi havia una infermera holandesa, primer a l’Hort de Lis, però després a les altres colònies. També l’alimentació cuidadosa, els llocs esportius que hi ha, tot al voltant d’una educació integral…

ALFRED RAMOS, MESTRE I HISTORIADOR

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A ALFRED RAMOS
FOTO CEDIDA PEL CENTRE D’ESTUDIS LOCALS DE PICANYA

Els horts foren l’espai perfecte, amb cases grans i envoltades de naturalesa, i prop unes d’altres, per a posar en marxa estes escoles temporals. L’Hort de Lis fou construït en 1927, substituint una casa anterior. Ens la mostra Vicente Lis, la tercera generació de propietaris, que seguix usant-la per a estiuejar. Igual que altres horts veïns, s’ha adaptat a la vida moderna i ara, no la casa, però sí el jardí, servix per a acollir bodes i altres celebracions privades. Està pràcticament igual que quan la guerra, i conserva quasi sencera la decoració original. Passejar per les seues estances és com transportar-se al passat.

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A VICENTE LIS EN UNA ENTREVISTA IMMERSIVA DAVANT DE L’HORT DE LIS

Fa alguns anys, des de l’Ajuntament de Picanya es va organitzar una trobada perquè tornaren alguns dels xiquets que passaren per estos horts solidaris. El seu record està lligat a l’experiència d’eixir d’un lloc castigat per la guerra i entrar al paradís dels tarongers

FOTO CEDIDA PEL CENTRE D’ESTUDIS LOCALS DE PICANYA
PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR DOS ALUMNES DELS HORTS SOLIDARIS

Els Horts de Picanya foren també un oasi de felicitat i llibertat per als mestres d’estes escoles públiques i laiques, que innovaren i aplicaren noves formes d’ensenyar. Després patirien una forta repressió, expulsats del magisteri, i alguns fins i tot serien afusellats pel seu fort compromís polític.

LES GRANS PERDEDORES EN L’EDUCACIÓ: LES DONES

“En las granjas y las escuelas, las afiliadas a la sección femenina ponen en práctica la lección de Jose Antonio: ‘el verdadero feminismo no consiste en querer para las mujeres las funciones que hoy se estiman superiores, sino en rodearlas de mayor dignidad humana y social…’”

És la peculiar i obligatòria visió del feminisme que van imposar els vencedors, els de la Secció Femenina de Pilar Primo de Rivera. I pareix mentira, però molt poc abans, en un altre hort de Picanya, el de les Palmes, funcionava l’antítesi: el grup femení de la Residència d’Estudiants.

“La institució més capdavantera del grup de senyoretes es trasllada ací també… Les xiques que estaven allí, les residents, estaven, encara que sembla difícil d’entendre en agost del 36, fent oposicions, i van sortir… per a l’alumnat, el que van fer és triar alumnes obreres, de fàbriques, d’empreses, i van dir que se traslladaven a València per a formar un grup de xiques que anaven a formar per a entrar a l’Institut Obrer i a l’Institut Luis Vives…, i així formar una classe obrera intel·lectual.”

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A CRISTINA ESCRIVÀ, historiadora

Entrem a eixe Hort de les Palmes, ara envoltat de xalets i adossats en la zona d’expansió de Picanya. La casa està desocupada i tancada fa molts lustres. Tot i això, podem imaginar perfectament la impressió que provocaria en les mestres i alumnes que arribaren fa més de huitanta anys ací.

“Elles només havien de preocupar-se de la bugada, que acabe de vore on feien la bugada, i de fer-se el llit; de la resta, ací tenien cuineres, auxiliars, i a banda les professores, que s’encarregaven de la seua educació, la seua formació, que anava més enllà de la formació intel·lectual, que forma part de la filosofia que mou la residència de ‘señoritas’ de Madrid, és a dir, eixe ambient de tolerància, de cooperació, de col·laboració. Era com un xicotet estat, una xicoteta república.”

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A WILSON FERRÚS, historiador
ROSA PÉREZ GARIJO, consellera de Qualitat Democràtica

El grup femení de la Residència d’Estudiants va seguir en actiu tota la guerra, fins que les tropes franquistes invadiren finalment València.

“Hem perdut dones molt valuoses, que eren exemple, dones que portaven el far, la llum per a poder seguir les altres més joves, i intentar realment canviar la societat, perquè encara que parlem molt bé de la República, perquè era un govern democràtic, però no deixa de ser una època que era molt masclista, i elles eren les que anaven a fer eixa revolució, una revolució pacífica d’amor i cultura… I bé, el final de la majoria d’elles són desarrels i exilis.” Cristina Escrivà, historiadora.

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A CRISTINA ESCRIVÀ, historiadora

Això és la versió web del capítol 11 d’“#El mur: els llocs de la memòria”, Els Horts de Picanya i els xiquets de la guerra. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes


La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.

IL·LUSTRACIÓ EDUARD TORRES

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Eduard Torres en la redacció i les il·lustracions; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició, la realització sonora i la locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correcció al valencià: Ofèlia Sanmartín.


La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

Si t’agrada, comparteix des d’ací: