CAPÍTOL 13.

ELS AERÒDROMS DE LA REPÚBLICA

En este capítol final d’“#ElMur: Els llocs de la memòria” parlem d’aeròdroms, d’avions, de defenses antiaèries. Perquè, durant la Guerra Civil, a la Comunitat Valenciana arribàrem a tindre fins a 38 camps d’aviació per a abastir els fronts o defendre’s dels atacs enemics. Instal·lacions acompanyades de llocs de comandament i guàrdia, refugis i polvorins. Són una prova de la importància que la República va donar a l’aviació. Fins i tot a les comarques del sud d’Alacant hi hagué fàbriques d’avions que, si hagueren funcionat bé, segons alguns historiadors podrien haver canviat el resultat de la guerra. Per alguns d’eixos aeròdroms de dalt a baix de la nostra terra, ara oblidats i reconvertits en camps de cultiu, farem parada hui en el nostre últim viatge.

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR EL PODCAST SENCER DEL CAPÍTOL 13 D’#ELMUR
PUNXA ACÍ PER A SENTIR UN BOMBARDEIG

Així és com sonava una sirena i un bombardeig real en la Guerra Civil espanyola. De fet, este àudio es va gravar durant un atac al barri del Cabanyal de València.

Els sons i el soroll són molt importants, quan parlem d’avions. I un dels sons més temibles de l’aviació és el que feia el caça bombarder Stuka, que la Legió Còndor dels nazis va estrenar i provar sobre els nostres pobles i ciutats. A més, este soroll tan peculiar dels Stuka, d’avió en caiguda lliure, era potenciat per una sirena que el pilot podia activar, i que sense dubte provocava el pànic en els que la sentien. Vam poder reviure el seu efecte en la pel·lícula Dunkerque de Christopher Nolan (2017)

ARXIU BIBLIOTECA NACIONAL

La Guerra Civil espanyola és quasi una guerra moderna, amb un paper de l’aviació fonamental, com es va demostrar molt poc després en la Segona Guerra Mundial. (…) El bàndol nacionalista o sublevat va tindre recolzament de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nazi, que la República no va tindre. Tot eixe recolzament als franquistes és la causa per la qual es va guanyar la guerra i la República la va perdre. Tota eixa infraestructura de camps d’aviació, que es va desenvolupar pel País Valencià, com va passar ací en la Pobla, no va entrar en ús, perquè la República, especialment en 1938, tenia molts pocs avions.”

ANTONIO CALZADO (HISTORIADOR)

ANTONIO CALZADO, historiador de la Pobla del Duc
AERÒDROM DE LA POBLA DEL DUC

Antonio Calzado és professor d’Història i veí de la Pobla del Duc. I ací és on farem la primera parada del nostre viatge. Ens acompanya a visitar el que queda de l’aeròdrom del seu poble. De la pista, pràcticament res: ara són camps cultivats, que ningú reconeixeria si no fora pels plànols militars de l’època que en deixen constància. Però, en canvi, queden en peu les instal·lacions annexes, que havien de servir per a allotjar els pilots. Es feren en temps rècord, molt prop d’un altre camp a Fontanars dels Alforins, per a reforçar la defensa del port de Gandia i els del costat, que foren contínuament bombardejats per l’aviació feixista i nazi.

AERÒDROM DE LA POBLA DEL DUC, FOTOS SERGIO FORMOSO

A la primavera del 38 van començar les obres, i a principis de l’estiu ja estaven acabades. Unes obres en què va treballar molta gent dels pobles del costat, que veien la tasca com una forma d’estar allunyats dels perills del front.

CANT DELS SOLDATS DE MISSENA

La lletra d’esta cançó parla dels treballs al Pla de Missena, on està ubicat l’aeròdrom, i la gravació ens la facilita el mateix professor Calzado. En ella un veí, antic membre de les brigades de treball, recorda una lletra molt il·lustrativa: “No interessa el cobrar, ací tots treballarem, per no anar ni a la Plana ni a Madrid”.

ARXIU BIBLIOTECA NACIONAL

Entre les construccions annexes, les que mai podien faltar eren els refugis, que servien per a protegir-se en cas de bombardeig. A la Pobla del Duc els han restaurat amb cura, han recuperat la llum elèctrica, i fins i tot fan visites en què recreen com es vivia un bombardeig dins d’estes coves artificials.

Manuel Carreres és el creador del web Aeròdroms Valencians de la Guerra Civil, on ha recopilat el catàleg dels camps d’aviació que la República va construir en molt poc de temps, com a instal·lacions bàsiques per a poder utilitzar els avions que havien de servir per a guanyar la guerra contra els sublevats.

MAPA D’INFRAESTRUCTURES AÈRIES, EXTRET DEL WEB “AERÒDROMS VALENCIANS DE LA GUERRA CIVIL”

Aterrem ara a Villar del Arzobispo. O com es va dir en la guerra: Villar de la Llibertat, o fins i tot, segons qui manara en eixe moment, Villar de la FAI, de la Federació Anarquista Ibèrica. Tampoc ací s’aprecia pràcticament una pista que era de terra.

Al Villar trobem infraestructures que encara poden visitar-se: el lloc de comandament o de guàrdia que es va instal·lar en una antiga heretat de 1929 que es diu La Casica, també un quarter per a la tropa construït expressament, que és un element únic a la Comunitat, i per descomptat el refugi annex.

MANUEL CARRERES, investigador.

Ens dirigim ara cap al nord i aterrem a Vilafamés, on fa algun temps senyalitzaren i crearen una ruta per a recuperar les instal·lacions aeroportuàries. Ens dona més detalls l’historiador i veí Josep Miralles: “Es construeix a l’estiu de 1937, la República crea un sistema d’aeròdroms per a recolzar les tropes de terra i per a defensar el Mediterrani, i distribueix molts aeròdroms per tota la zona republicana. A Castelló estava l’aeròdrom abans de la guerra, i se n’adonen de que és important fer un altre, i l’Estat Major de l’Aire, decideix fer un en Vilafamés, que es construeix en estiu del 37 i entra en actiu molt prompte. Tot en funció del front d’Aragó i de la costa del Mediterrani; pensa que les Illes Balears eren com un portaavions de les tropes franquistes, que venien a atacar ací”. Però Vilafamés està al nord de Castelló, i l’aeròdrom fou utilitzat també després de caure en mans dels sublevats. Per ací passaren també els avions i els pilots de la Luftwaffe, de la temible Legió Còndor.

AERÒDROM DE VILAFAMÉS, FOTOS SERGIO FORMOSO

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A JOSEP MIRALLES

Recuperen dos testimonis sonors de veïnes de Vilafamés, del documental Vilafamés II República, el naixement d’una esperança, la mort d’una il·lusió del realitzador Joan Miquel Ahís, amb guió del mateix Miralles:

DOLORS BENET, veïna de Vilafamés
ROSA VALERO, veïna de Vilafamés

Viatgem ara a l’altre extrem de la Comunitat, cap a Onil, on parlem a peu d’aeròdrom amb Marcos Pardines, regidor de Memòria Històrica de l’Ajuntament. Ell ens conta com va arribar ací: Onil durant la guerra va ser un punt important junt a altres d’Alacant. En 1937, la subdelegació militar d’aviació, decideix traslladar-se de Madrid i diversificar el sistema d’aviació, les fàbriques i els aeròdroms, i decideix vindre a Alacant, i és quan crea l’aeròdrom de Rabassa, on està la Universitat d’Alacant, on encara es conserva la torreta. Al mateix temps, necessiten uns aeròdroms provisionals, van revisant la província, fins que recauen a Onil. I a la marjal, una gran planície davant del poble, apisonen la terra i monten un aeròdrom, i fan un auxiliar al de Rabassa, junt a un altre ací a Biar, i un altre a Monòver”.

En esta zona del sud d’Alacant, la que més va aguantar en mans dels republicans, hi hagué més que aeròdroms. Ens ho conta Juan Arráez, que viu a Petrer, un expert en història militar i de l’aviació amb una vintena de llibres escrits.

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A JUAN ARRAÉZ, expert en aviació militar

El 14 de agosto del 1936, ante lo que parecía un avance imparable del ejército nacional hacia Madrid, el Gobierno de la República ordenó el traslado a Alicante de las fábricas de aviones y secundarias que estaban en su zona; así, Construcciones Aeronáuticas fue a parar a Cataluña, mientras que a Alicante llegaron la Hispano Suiza de Guadalajara, Aisa (antiguos talleres Loring de Cuatro Vientos), que vinieron para acá. Estos llegaron no solo en trenes especiales, no solo con todo el material a medio construir, con su maquinaria y con todos sus repuestos, sino también con los ingenieros y sus familias.”

Eixa fou l’estratègia aeronàutica militar de la República: per una banda, construir una important infraestructura d’aeròdroms, que ja hem vist que ho aconseguiren; per una altra, fabricar avions a Alacant. Però Juan ens conta tots els problemes que tingueren al ser dirigides per comités d’obrers, i no fer cas als enginyers aeronàutics que estaven al seu front. Fins a 38 avions arribaren a eixir d’estes fàbriques, però sens dubte foren insuficients per a inclinar la balança cap als republicans. La causa d’este mal funcionament podrien haver sigut els infiltrats partidaris de Franco, els quintacolumnistes que haurien evitat d’esta manera que la República tinguera més avions. Tal volta per això Onil mai va ser bombardejada pels sublevats.

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A JUAN ARRAÉZ, expert en aviació militar

Cuando empezaron la fabricación propia, ya que se había desechado la fabricación del Hawker “Spanish Fury”, del que se habían importado cinco unidades de Inglaterra, se decidió hacer un contrato con la fábrica Focker de Holanda, para fabricar los bombarderos C-X y D-21 de caza, pero hubo una cantidad tremenda de problemas. Gracias a la documentación conseguida en el Archivo Histórico del Ejército, puedo afirmar que fue incluso un sabotaje de los propios ingenieros, dado que pertenecían a la Quinta Columna denominada “La Técnica

IL·LUSTRACIÓ EDUARD TORRES

I ací acaba esta aventura: amb el capítol dedicat als aeròdroms de la República. En este mur ha treballat de valent molta gent, i volem destacar la col·laboració de tants testimonis, historiadors i diferents associacions de memòria, sempre amics que ens han ajudat a contar els tretze relats associats als llocs que volíem reivindicar. En estes línies finals volem donar-los de nou les gràcies a tots. També, per descomptat, a tots els que vos heu acostat a este web, o heu escoltat el podcast en cada viatge que proposàvem cap a les històries oblidades. 

I estarem encantats si col·laboreu amb la tasca del mur difonent-lo per les xarxes socials.


Això és la versió web del capítol 13 i últim d’“#El mur: els llocs de la memòria”, titulat “Els aeròdroms de la República”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Eduard Torres en la redacció i les il·lustracions; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició, la realització sonora i la locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correcció al valencià: Ofèlia Sanmartín.


La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

Si t’agrada, comparteix des d’ací: