CAPÍTOL 2.

EL MUR D’AFUSELLAMENT I LES FOSSES DE PATERNA

El lloc de l’episodi de hui és emblemàtic: tant, que dona nom al nostre projecte de recuperació de la memòria històrica. El mur de Paterna, el mur d’afusellaments del Terrer, el camp de tir al costat del cementeri municipal i molt prop del campament militar. El lloc on durant dèsset anys, en temps de pau, es va executar 2.238 persones. A tot Espanya, només un altre lloc negre de la repressió franquista el supera, és el cementeri de l’Est, el de l’Almudena de Madrid. Paterna i les seues fosses són tot un símbol de la recuperació de la memòria, i d’este lloc negre anem a raonar. En l’episodi multimèdia escoltarem les víctimes, visitarem el lloc i l’entorn, i fins i tot  entrarem virtualment, gràcies a la tecnologia de gravació de 360º, en una de les fosses que s’estan exhumant al cementeri de Paterna.

IL·LUSTRACIÓ EDUARD TORRES

“Els pujaven al sindicat i els pegaven i els feien sang; ma mare va conservar la camisa amb sang molts anys i tota esgarrada… Donaren l’avís a la casa de la meua iaia, i la meua tia Maria, no ho sé, li sabria mal dir-ho, i no ho digué fins als tres dies, la mare anà a portar-li roba neta, i s’enterà que ja estaven morts, estava soterrat en la fossa de Paterna…”

AMPARO PIQUER, DE RAFELBUNYOL, 87 ANYS

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A AMPARO

“Van quedar tots paralitzats, mig atontats, la meua germana tenia 6 anys, i ma mare va passar lo seu, però molt, perquè a banda d’això es van emportar casa i xalet, tot el que teníem…”

JUAN LUIS POMARES, DE GANDIA, 90 ANYS.

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A JUAN LUIS

A mon pare el maten el 14 de setembre de l’any 40 a les 6 de la vesprada. Ma tia va junt amb el fill major, de 6 o 7 anyets, i ell se’n pujà dalt de la garrofera, i va vore com l’afusellaven. Que si l’hagueren pillat no se salva. I clar, ma tia, clar, tots esperant-la que vinguera, i també anà una germana de ma mare, iaia del meu nebot, i mon tio Batiste, i estaven en la porta de darrere per on entraven els difunts, no en la principal, volent entrar. I la Guàrdia Civil els digué, si entren, no eixiran. I mon tio i ma tia se n’anaren…”

PEPICA CELDA, DE MASSAMAGRELL, 89 ANYS

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A PEPICA

Amparo, Juan Luis i Pepica. Els tres van perdre els seus pares a Paterna. Són alguns dels últims testimonis que encara conten de primera mà el que va passar, el crim, i després, la pena, la impossibilitat de recordar, la prohibició fins i tot de parlar, de contar la història… Ara la lluita per la memòria no la porten ells només, també els nets i els besnets lluiten per traure a la llum què va passar ara fa huitanta anys… De seguida parlarem més amb ells, ens contaran amb més detall les seues històries; però abans coneixerem millor el lloc on tot va començar…

EL LLOC

El lloc on es van cometre tants afusellaments és un paratge oblidat, ara ple de pins, envoltat d’autovies i vials. Només un antic muret sobreïx de la terra, i en ell poden advertir-se encara les marques que les bales deixaren. Un cartell provisional posat per una associació privada recorda que ací va estar el que s’anomena “El Paredón de España”. Molt prop està el cementeri de Paterna, un poble a molt pocs quilòmetres de València. En la porta parlem amb Vicent Gabarda, l’historiador que va rescatar de l’oblit este sinistre lloc de repressió i violència. Tot va començar amb la seua tesi doctoral fa trenta anys.

“Això era a base de bolígraf i fitxes de paper… Jo vaig omplir tres o cuatre caixes de sabates, de tamany rectangular amb tot el que apareixia en les partides de defunció. Després vaig fer una base de dades, faena de negres… Jo tenia un llit, que me feia de taula, i cada vegada que anava a un poble afegia els morts a la caixa corresponent.”

Vicent és l’autor d’un dels llibres de referència quan parlem de Paterna, i de molts altres llocs: Els afusellaments al País Valencià. Però ha estudiat també la repressió a València durant la República.  I tot sense cap interés personal en el tema: “De la repressió republicana es sabia més, de cada ajuntament, estava en les fatxades de les esglésies les víctimes del ‘período rojo’, que deien ells, no? També es cert que, en acabar la guerra, als anys 40, es va fer una espècie de memòria històrica, que es va dir la Causa General, on es van recopilar totes les víctimes de la dreta, es van identificar totes les persones possibles, certificar com a morts, no com a desapareguts, sufragar les exhumacions dels cossos, algun tipus de beneficis econòmics, cosa que els altres tot el contrari…”

Uns afusellaments que començaren molt poc després que els usurpadors entraren a València. Ens ho explica Matías Alonso, un activista per la memòria de llarg recorregut: “Tenim el trist honor de ser el primer lloc on es van executar víctimes després de la guerra, en Paterna, el 3 d’abril ja s’afusellaren 21 persones. El temps més terrible fou als anys 40 i 41, amb saques de fins a seixanta”.

ELS FETS, QUÈ VA PASSAR

PUNXA ACÍ PER A SENTIR L’ OFICI PERMANENT A LA MEMÒRIA DE PESET (PAU ALABAJOS, VERSIONANT VICENT ANDRÉS ESTELLÉS).

Escoltem el poema, en la veu de Pau Alabajos, que Vicent Andrés Estellés va dedicar al que potser és l’afusellat més emblemàtic de Paterna. El doctor Joan Baptista Peset Aleixandre, rector de la Universitat de València, metge de prestigi, intel·lectual reconegut, i que fou el candidat més votat en les eleccions del 36, on va concórrer per Esquerra Republicana, el partit de Manuel Azaña.

PESET ALEIXANDRE, RETRATAT A LA PRESÓ MODEL DE VALÈNCIA EL 1940

Un Azaña que en el seu últim discurs abans de l’exili demanava el perdó per a tots. De poc li va servir a Peset, que en acabar la guerra es va convertir en l’enemic públic número u. Va ser detingut i sotmés al primer juí sumaríssim. Ho conta el professor de la Universitat de València Juan Miguel Company. El seu iaio, metge també, era amic de Peset: “eran correligionarios y amigos, y no solo de Juan Peset, sino de Ana Llorca… A mi abuelo le llegó la noticia cuando estaba en el exilio en Méjico. Aquí se repite la historia universal de la infamia. Como sabes, a Peset lo habían condenado a cadena perpetua, y hubo tres medicuchos que pidieron la revisión para que lo condenaran a muerte, y el laboratorio de Peset, Pensa, quedárselo como botín de guerra. Dos eran Marco Merenciano y Antonio Ortega Tena, y había un tercero que era oftalmólogo. Su empeño hizo que fusilaran a Peset”.

Fou afusellat el 24 de maig de 1941, a les 6 de la vesprada, al Terrer de Paterna.


Durant tota la seua vida, Pepica Celda va enyorar son pare. Ara guarda com a relíquies un floc de cabells, les bales que li segaren la vida i la carta que li va escriure poc abans de morir.

“Espero que tengáis toda la armonía posible del mundo, porque son cuatro días, pero sí que os digo que soy inocente, inocente del todo.”

Carta de José Celda a la seua família, escrita el dia de la seua execució, el 13 de setembre de 1940.

Pepica és tot un símbol de les fosses de Paterna. Ella fou la primera que va aconseguir traure son pare i soterrar-lo en el seu poble, en un nínxol de la família. Però, com ella, hi ha molts que volen que el nom del pare o del iaio sone en veu alta… Com Amparo Piquer. Son pare, Vicent, era llaurador, però durant la guerra fou guarda de l’Ajuntament de Rafelbunyol: “li digueren que l’havien denunciat perquè havia anat a per ell, a per un veí, i ja no va tornar a casa, i el culpaven d’eixa mort a mon pare, eixa va ser la denúncia”.

Ho recorda ara Alicia Piquer, la neboda neta de Vicent“En quant va acabar la guerra, els tanquen a tots els que havien tingut relació amb l’Ajuntament. Primer els tanquen ací, ací mateixa al sindicat, una sala que podria ser esta; ací els apallissaren. La tia Amparo, la filla, conta com els donaven oli de ricí, els feien patir. Finalment, el dugueren a la presó i l’afusellaren a Paterna”.

VICENT PIQUER, EL DIA DE LA SEUA BODA

Les despulles s’han amuntegat en les fosses durant massa temps. Ara, cada víctima, amb els seus familiars com a portaveus, reclama netejar el seu nom. Parlen el besnet d’Antoni Soler, de Moixent; el net d’Ulpiano Alonso, de Port de Sagunt; el nebot de Salvador Bou, de Cullera.

Blay Palmí Revert, de Moixent, besnet d’Antoni Soler afusellat a Paterna: “El meu besavi va ser l’últim alcalde de la República de Moixent. Quan ja havia acabat la guerra, el capturen, l’arresten i se l’enduen a Énguera, allí passa uns mesos, i l’assassinen…”.

Pedro Luis Alonso Gutiérrez, de Port de Sagunt, net d’Ulpiano Alonso Presa: “Cuando acabó la Guerra Civil, él volvía de Cieza, de trabajar en la siderurgia. Era entonces la fábrica más importante de armas de la República. Mi abuelo era una persona significada dentro del mundo sindical, era de la UGT, y esa fue la razón fundamental por la que le acusaron de adhesión a la rebelión, y lo condenaron a muerte”.

Tomás Bou Aragó, de Cullera, nebot de Salvador Bou Sanchis: “Sí, era el hermano de mi padre. Él era de la CNT, y lo fusilaron por las ideas. Él no había hecho nada. Tenía sólo 23 años, y los amigos le decían: ‘vente para Francia que estos…’. Y él contestaba: ‘pero si yo no he hecho nada. ¿Por qué me tengo que ir? ¡Yo no he matado a nadie!’”.

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A BLAI, A PEDRO I A TOMÁS

DINS LA FOSSA 111

Baixem a la fossa 111 de Paterna, la tercera exhumació més gran a la Comunitat Valenciana, i que finança la delegació de memòria històrica de la Diputació de València. I ho fem amb una càmera immersiva de 360º, que permet viure l’experiència quasi com la real, dels que estan a peu de fossa, treballant perquè els familiars puguen recuperar la memòria i la dignitat tants anys soterrada.

VÍDEO EN 360º: POTS TRIAR-NE L’ENCUADRE MOVENT EL MÒBIL O LA TAULETA, O DESPLAÇAR-TE AMB EL CURSOR DES DE L’ORDINADOR

És un dia important per a l’equip de professionals que treballa a l’exhumació. Hui acaben, després de quatre mesos de faena intensa, que a més van començar en plena pandèmia. Endinsar-se a la fossa impressiona: és un forat estret, reforçat ara amb bastides, de més de cinc metres de fondària, en què treballen alhora dos tècniques i el fotògraf. La humitat és molt alta, i l’aire, espés.

Les tècniques d’Arqueoantro, l’empresa que s’encarrega de l’exhumació científica, treballen a més complint totes les mesures que marca la prevenció de la COVID. Trauen ara l’última de les 150 víctimes que s’amuntonaren ací, el resultat de tres saques multitudinàries d’afusellats entre març i maig de 1940. Entre les despulles, apareixen objectes personals, com retalls de diaris o una medalla de la mare de deu… La faena es fa complint totes les rutines forenses: fotos, dibuixos, croquis: tot documentat, un autèntic informe pericial. Ho explica Àlex Calpe, codirector d’ArqueoAntro: “es fan moltes fotos, dibuixos, croquis, una relació molt completa dels ossos que s’exhumen, i a l’hora d’exhumar es fa sempre entre dos persones, per a tindre major control del que es fa”.

FOTO: SERGIO FORMOSO

Però la faena no acaba quan es trau el cos, sinó que comença. Fins a arribar al moment de l’anàlisi d’ADN i de la devolució de les restes a les famílies.

I això és el final del camí, per a algun d’eixos familiars. L’emotiu i oficial acte d’entrega de les restes dels identificats en la fossa 22 fou tota una festa d’homenatge a les víctimes, i a la lluita dels familiars per a recuperar la seua memòria. La 22, que albergava 39 afusellats de Yátova, de Xàtiva, d’Alberic, de l’Alqueria de la Comtesa i d’Ibi. Tan sols una de les 70 que hi ha només a Paterna. En tota la Comunitat, es calcula que n’hi ha unes 300. Esta tardor s’ha intervingut en diverses fosses dels cementeris de Paterna, Castelló i Orihuela.

Això és la versió web del capítol 2 d’“El mur, els llocs de la memòria”, el dedicat al mur d’afusellaments i les fosses de Paterna. És un podcast multimèdia dirigit i presentat per Carlos López Olano, amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.

En este reportatge ha treballat: Eduard Torres en la redacció i il·lustracions; en la imatge, disseny visual i web, Sergio Formoso. En l’edició, realització sonora i locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correció al valencià: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i d’Hèctor Tirado.

Si t’agrada, comparteix des d’ací: