CAPÍTOL 7.

LA REPRESSIÓ A CASTELLÓ, FOSSES I BOMBARDEJOS

Castelló, el nostre nord, es on primer va acabar la Guerra Civil a la Comunitat, i per tant on primer va començar la repressió dels vençuts. Abans d’això, tan sols la capital de la Plana va patir més de quaranta bombardejos. Els atacs arribaven per tota la província des de la mar, amb bombes tirades pels avions italians o per la Legió Còndor dels nazis. I amb la victòria de Franco no va arribar la pau, només va acabar la guerra. Amb un cementeri civil replet, el de Castelló de la Plana, que visitarem per a veure com van els treballs d’exhumació dels represaliats.

Llegim, escoltem i veiem a Leonor, a Mercé, a Carmen. Les primeres interessades que no s’oblide tot el que va passar.

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR I VORE A LEONOR

“Tots teníem molta por de parlar, les agüeles i ma mare, era un tema tabú, han contat molt poquet…, sabem molt poques coses, sabem que el van portar a la presó de Castelló, no els deixaven quasi vore-lo, i va arribar un moment que els van dir: no torneu més que ja no està, i va ser un palo molt gran..”

LEONOR PALLARÉS, DE BORRIOL, NETA D’AFUSELLAT I SOTERRAT AL CEMENTERI DE CASTELLÓ DE LA PLANA

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR I VORE A MERCÉ

“I una dona que hi havia darrere d’una caseta ras del riu, li va dir, Mercedes, han matat al teu home, i ella: !per l’amor de Déu! Perquè m’agüelo… eren d’esquerres, però la part de m’agüela no és que foren beatos, però la família era de missa, beatos no, però de missa sí. I li contaren: ell s’ha alçat, després d’afusellar-lo, i a ell és el primer que li han tirat el tir al cap. I, clar, ella, això se passe, i nos ha dolgut sempre molt. I el van soterrar ací, i jo venia i deia: i jo, ¿per què no puc conéixer a m’agüelo?”

MERCÉ BERNAL, D’ALCALÀ DE XIVERT, NETA D’AFUSELLAT I SOTERRAT AL CEMENTERI DE CASTELLÓ DE LA PLANA

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR I VORE A CARMEN

“I una dona del veïnat li va dir: a ton pare se l’acaben d’emportar, i anaven damunt del camió tots xillant, Viva la República. Ma mare, al vore això, era joveneta (només tenia 13 anys en acabar la guerra), va començar a córrer, per anar ací a la vora del riu, on els afusellaven, i va arribar al mateix temps. Només els havien baixat del camió, i els havien posat cara a la paret i ja estaven en càrrega per a disparar-los. I ella va aplegar quan anaven a afusellar a son pare. I com se va posar ací, al passatge del riu, son pare la va vore, i va dir: filla, i ella li va dir: pare. En eixe moment el van afusellar, i després li van pegar el tir de gràcia.”

CARMEN ARNAL, DE VILLAHERMOSA DEL RÍO, NETA D’AFUSELLAT I SOTERRAT AL CEMENTERI DE CASTELLÓ DE LA PLANA

Leonor, Mercé i Carmen. Testimonis de la justícia dels vencedors. De seguida prendran la paraula de nou, però ara anem una miqueta més arrere en la història de Castelló

ELS BOMBARDEJOS

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR UNA SIRENA D’ALERTA DE BOMBARDEJOS

El 23 de març de 1937, Castelló de la Plana va patir el primer bombardeig de la seua història. Va ser atacada des de la mar pel creuer Balears, de la base militar de Mallorca. Moriren en aquella operació militar contra un objectiu civil almenys tretze hòmens i dones, i seria només l’avís de tot el que anaven a patir els veïns de la Plana. Els mesos següents es produïren 42 bombardejos més, i era la sirena instal·lada en el campanar del Fadrí la que anunciava l’horror que anava a caure dels avions, o dels barcos de guerra que vorejaven la costa.

Quan la sirena sonava una volta, l’atac era per l’aire; si ho feia cinc, era per mar. 300 refugis privats i 43 públics es construïren en temps rècord en la ciutat. I les bombes arribaven tant del mar, com la primera, com des de l’aire; tant tirades per l’aviació italiana, com pels alemanys de la Luffwaffe.

DOCUMENTS CEDITS PEL GRUP PER LA RECERCA DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE CASTELLÓ

Els sublevats baixaven des del nord, de Catalunya, i anaren conquistant el territori, de dalt a baix. L’orde del president de la República, Juan Negrín, fou clara:

Resistir és véncer

PUNXA ACÍ SI VOLS ESCOLTAR EL DISCURS DE JUAN NEGRÍN

Però, en la primavera del 38, cauen Castelló de la Plana i Vila-real, i la República ja ha perdut la guerra en eixes terres. En parla Juan Luis Porcar, del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló: “Hi ha que diferenciar la repressió franquista en les comarques de Castelló i la resta de València. Ací es va conquerir el territori a partir de març del 38 pel nord de la província, i ahí comença la repressió inicial, dels consells de guerra sumaríssims, en Morella o Vinaròs. En dos o tres mesos arriben a Castelló, i de seguida tres quartes parts de la província estan en mans dels sublevats. Com característica peculiar, hi ha que dir que molta gent que estava implicada a nivell polític en fets que van ocórrer durant la guerra, van tindre la oportunitat d’evacuar i fugir a la zona en mans del Govern republicà.”

Arribaven els que festejaven la victòria, i començava també a Castelló la repressió franquista, la de les condemnes per adhesió a la rebel·lió, la de la justícia militar, la de la pau dels vencedors. I Franco, en persona, va dir:

Nada tiene que temer de la justicia aquel que no tenga las manos manchadas de sangre.

Ho va dir en un comunicat de guerra, el que era ja el Caudillo de España por la gracia de Dios, solo responsable ante Dios y ante la Historia”. 


I molts, com la família de Mercé Bernal, d’Alcalà de Xivert,

el van creure.

LES VÍCTIMES I LES FOSSES

Mira lo que han dit, que els que no tinguen las manos manchadas de sangre, que se presente, que el jutjaran i no passarà res… I ell (el meu iaio) encara va aguantar una setmana. I sense dir-li res a m’agüela, va agafar i se va presentar. I només es va presentar, li van pegar una pallissa un amic del poble, no sé si seria amic, però era del poble, un fatxa d’estos. Amb el mànec d’una destral. Li van fer la cara una malesa, li van torturar, penjat de les mans cap a dalt, pegant-li i pegant-li. Va anar una filla i se va assomar per una gatera, i li van pegar una patada als morros, i m’agüelo xillava que per a què. Entonces va anar, i el metge de casa, el van portar per a curar-lo, i els va dir: perquè no el soltàveu, que éreu tres contra un, i nugat? Tenia el cap que els ulls li eixien de la cara, això és el que sempre contava m’agüela…”

MERCÉ BERNAL, NETA D’AFUSELLAT

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR I VORE A MERCÉ

Mercé Bernal sabia exactament on estava el seu iaio, en el cementeri civil de Castelló de la Plana. I fa cinc anys va aconseguir que posaren una placa per a recordar-lo…


CEMENTERI DE CASTELLÓ, FOTO SERGIO FORMOSO

Plou, i molt, en el Cementeri Vell. Tant, que hui els tècnics d’ArqueoAntro no treballen en la fossa, que s’ha convertit en una bassa impracticable. Això sí, la faena no para. Sheila Sancho està fent les fitxes que corresponen a cada troballa, i que deixen constància de fins i tot el més mínim detall arqueològic. L’acompanyem amb la càmera de 360 graus.

VÍDEO EN 360º: POTS TRIAR-NE L’ENCUADRE MOVENT EL MÒBIL O LA TAULETA, O DESPLAÇAR-TE AMB EL CURSOR DES DE L’ORDINADOR

D’esta excavació trauran 42 cossos de la fila cinc i huit del cementeri civil de Castelló de la Plana, i ha sigut finançada per la Diputació i l’Ajuntament. Quan acabe, comença la següent, que paga la Generalitat, a través de la Conselleria de Qualitat Democràtica.

ROSA PÉREZ GARIJO, Consellera de Qualitat Democràtica

La XIFRA d’este capítol és: els 40 bombardejos que va patir Castelló de la Plana, fins que va caure en mans de les tropes feixistes, fins a la DATA del 14 de juny del 38. Poc després, el front es deté a tan sols 40 quilòmetres de València, gràcies a la línia XYZ, de la qual ja hem parlat en una altra entrega d’este programa. En el cementeri de Castelló de la Plana, trobem un altra XIFRA: se soterraren 970 afusellats durant la pau de Franco. Vora la meitat, 440 d’ells, en el cementeri civil.

Els tècnics treballen sense descans per a recuperar els seus cossos. El Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló està darrere de totes estes exhumacions. També investiguen i recopilen documents, cartes, expedients carceraris, condemnes, velles fotografies, un extraordinari fons arxivístic que acaben de cedir a la Diputació de Castelló. Juan Luis Porcar ens conta com actuaven els repressors: “les execucions eren pràcticament sempre al Riu Sec, els condemnats a mort els passaven a capella, tenien la oportunitat de confessar-se, i, segons hem documentat, els que se confessaven podien ser soterrats al cementeri catòlic, i els que no, anaven a l’anomenat cementeri civil”.

DOCUMENTS CEDITS PEL GRUP PER LA RECERCA DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA DE CASTELLÓ

El iaio de Leonor Pallarés fou d’eixos que no van confessar, i encara està ací, en el cementeri civil de Castelló de la Plana. Parlem amb Leonor a peu de fossa:

PUNXA ACÍ PER A VORE I SENTIR A LEONOR

Sí, nosaltres sabíem que estava ací, i veníem per Tots Sants, i li féiem el que li teníem que fer, no nos importava que estiguera ací, on estiguera haguérem anat, i la pena és no poder comprovar-ho que és ell, però és el que hi ha, tants anys amb eixa corrent d’aigua, no sabem el que eixirà amb eixe ADN…”

Rafael Prades, el iaio de Carmen Arnal, era fuster i militant de la CNT. És la filla de la xiqueta que va presenciar l’afusellament de son pare, que parla més amunt. Rafael ja descansa en el mateix nínxol que la seua dona:

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR I VORE A CARMEN

“I ara, després de tants anys, hem tingut la sort de que gràcies a la memòria històrica, que s’ha menejat moltíssim, han pogut aconseguir que totes estes persones treballadores i honrades s’hagen pogut recuperar els seus restos, ja que foren enterrats com si foren animals, i això no hi ha dret a que foren enterrats d’eixa manera. Ara estem recuperant-los, un a un. Jo he tingut la sort de que la prova d’ADN ha sigut factible i hem recuperat els restos del seu agüelo i hem pogut soterrar-lo amb la seua dona, que era la seua il·lusió.”


Això és la versió web del capítol 7 d’“#El mur: els llocs de la memòria”, La repressió a Castelló, fosses i bombardejos. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes


La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.

IL·LUSTRACIÓ EDUARD TORRES

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Eduard Torres en la redacció i les il·lustracions; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició, la realització sonora i la locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correcció al valencià: Ofèlia Sanmartín.


La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

Si t’agrada, comparteix des d’ací: