CAPÍTOL 3.

ELS CAMPS DE CONCENTRACIÓ DEL FRANQUISME: 

LOS ALMENDROS, ALBATERA I ALTRES

Ens endinsem en una investigació oberta i no conclosa encara: la dels camps de concentració que, acabada la Guerra Civil espanyola, es van distribuir per tota la Comunitat Valenciana.

Quants en van ser i on estaven? Uns recintes, moltes vegades improvisats, que van tindre recloses en condicions precàries milers de persones durant setmanes i inclús mesos. Una part poc coneguda de la nostra història que va marcar la vida de la gent, empresonada per defendre un govern democràtic, les seues idees i, en moltes ocasions, simplement, per intentar fugir i salvar la vida. Dins d’esta barbàrie, dos noms destaquen entre tots els llocs: el del Campo de los Almendros a Alacant i el d’Albatera, el més gran que va existir en les nostres terres.

MAPA INTERACTIU DELS CAMPS CONCENTRACIÓ DEL LLIBRE “LOS CAMPOS DE CONCENTRACIÓN DE FRANCO” DE CARLOS HERNANDEZ

Per a Carlos Hernández, periodista i autor del llibre Los campos de concentración de Franco, el sistema carcerari franquista ja funcionava molt abans, des de l’any 1936, quan el ban sublevat anava fent presoners que utilitzaven com a mà d’obra esclava: “El cálculo que yo he hecho es que pasaron cerca de un millón de españoles por estos campos de concentración, y todos tenían la misma característica: no habían pasado por ningún tribunal y no habían sido condenados. Eran personas vinculadas de alguna manera a la República, por soldados o simplemente por ideología, pero que fueron considerados recuperables, no tan peligrosos como para asesinarlos o enviarles a prisión”.

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A CARLOS

“Va arribar a haver-hi 300 camps de concentració per tota Espanya. A això cal sumar prop d’un miler de batallons de treballadors, que també formaven part del sistema concentracionari, on estos presoners feien tota classe de treballs esclaus”.

Són els últims dies de març de 1939. Madrid cau i València també. Mentrestant, a Alacant, es concentren milers i milers de persones de tota Espanya que caminen cap a un exili no desitjat. L’única eixida és la mar, però Franco es nega a deixar-los anar i tanca el port. Ja no hi ha possibilitat per a innumerables centenars d’hòmens, dones, xiquetes i xiquets; milers, a qui, en els seus rostres, l’esperança es torna desolació. L’1 d’abril acaba la guerra i comença a créixer la incertesa i la por.

L’ÚLTIM COMUNICAT DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA. 1 D’ABRIL DE 1939

La historiadora i escriptora Isabel Maria Abellán és autora de La línea del horizonte i de Isidro, relato del campo de concentración de Albatera, i ha investigat el procés que va patir la gent des de la creació del Campo de los Almendros fins que els conduïren a Albatera, entrevistant nombrosos testimonis: “El 1 de abril oficialmente termina la Guerra Civil, y la ha ganado el bando que se subleva, y las personas que están allí ya saben que el destino que les espera es horrible”. El desconcert és general, hi ha suïcidis i intents de fugida durament reprimits. Les tropes italianes ja han sigut substituïdes per les franquistes. Tots són registrats i conduïts a un camp d’ametlers prop del port d’Alacant i del Postiguet, a uns bancals de terra blanca pujant una lloma. I així ho contaran els supervivents d’eixe lloc, que no era més que un camp d’ametlers, com ens conta Abellán: “¡Un campo de almendros! Al que le habían puesto un alambre de espino para que no pudieran escaparse; allí tampoco les dan agua, están varios días así, sin comer ni beber, a la intemperie”.

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A ISABEL

Era el Campo de los Almendros, que més tard descriuria Max Aub en el seu Laberinto mágico, aquell del qual també van escriure altres grans noms com l’historiador Manuel Tuñón de Lara, el poeta Marcos Ana, l’escriptora Juana Doña i el periodista Eduardo de Guzmán. És precisament este últim, protagonista dels fets, el que conta, amb tot detall, en el seu llibre El año de la victoria, el procés pel qual van passar els milers i milers de persones allí tancades: “Calculo que debe de tener entre tres y cuatro kilómetros de largo y un par de ellos de anchura. La carretera de Valencia, que lo cruza por el centro, lo divide en dos mitades desiguales. Lo limitan, de un lado, alturas rocosas que lo separan del mar; de otro, unas colinas bajas, de suaves pendientes y abundante vegetación. Por detrás, Santa Bárbara.”

Hui és una barriada més d’Alacant, la de la Goteta, amb arbres, un parc, vivendes i un gran centre comercial. El lloc conserva el nom, Campo de los Almendros, i un monòlit recorda el que va succeir; també, per a no oblidar el dolor que allí es va viure.

Durant una setmana la gent va resistir sense l’imprescindible, ni aigua ni menjar, entre insults, colps, tirs i algunes morts, repartint-se el que tenien o, com deia el poeta Marcos Ana, el pres polític que més anys va estar en les presons de la dictadura franquista menjant-nos les fulles i branques dels arbres, deixant-los pelats”, amb l’angoixa de no saber què passarà l’endemà. Hòmens, dones i xiquets eren separats i reconduïts a diferents llocs de la ciutat, al Castell de Santa Bàrbara, el de Sant Ferran, cines, fàbriques; la majoria serien conduïts en tren cap a Albatera, apretant-se fins a l’extenuació en vagons d’animals, de nou colpejats i insultats, fins a un antic camp de treball de la República.

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A DAMIÁN

Damián Sabater ha sigut alcalde de San Isidro, en la comarca del Baix Segura, una escissió del d’Albatera als anys 90 del segle passat. És on, actualment, pertany el terreny del que va ser l’antic camp de concentració, el que més gent va albergar de tota la Comunitat. Ens conta l’origen del municipi, un poble anomenat de colonització, que va ser creat als anys 50 per a esborrar tot el que allí havia passat: “Es va dividir en parcel·les i la gent, al llaurar, trobava ossos, roba, sabates, i els que feien de capatassos els deien que ho taparen, que això no s’havia de saber.” La gent major, que vivia en casetes de camp, pels voltants, sí que recorda els crits, els tirs de matinada, els carros amb morts que anaven cap al cementeri d’Albatera. Situacions que dibuixa i descriu Isidro, el protagonista del llibre de la historiadora Isabel Abellán, fruit de llargues converses amb un supervivent del camp.

PUNXA ACÍ PER A ESCOLTAR A FRANCISCO

Els veïns de la comarca, com Francisco Gelardo, han escoltat sempre històries des de menuts, inclús es van trobar una pistola jugant en el camp, mig soterrada, que ràpidament el pare d’un d’ells va fer desaparéixer en un canal d’aigua. Tots sabien que aquell espai guardava molts secrets, però cap d’ells comprendria el que havia passat allí, fins que als anys 90 va començar a arribar gent de tota Espanya a deixar flors vora el camp.

VÍDEO EN 360º: POTS TRIAR-NE L’ENCUADRE MOVENT EL MÒBIL O LA TAULETA, O DESPLAÇAR-TE AMB EL CURSOR DES DE L’ORDINADOR

La xifra a recordar és la de més de vint mil persones que van estar ací tancades en condicions infrahumanes, però també n’hi ha una altra: la dels 296 camps de repressió documentats després de la Guerra Civil en tot l’Estat. La data, la dels huit mesos que va durar l’infern d’Albatera: d’abril a novembre del 39…, tot i que l’últim camp de concentració es va tancar l’any 1947.

Els camps on es va concentrar els milers de detinguts durant la Guerra Civil de 1936 a 1939, i sobretot al concloure, es repartixen també per tota la geografia valenciana: Elx, Oriola, Elda, Alcoi, Villena, Dénia… i altres localitats escampades per totes les comarques de València i Castelló. Llocs on dominava la por a la mort, la fam i les tortures.

Ramón Andreu forma part de la comissió organitzadora de les jornades que, any rere any, s’han celebrat i han recuperat testimonis directes d’aquells successos. Reivindiquen el dret de les famílies a saber què va ocórrer i on estan els seus avantpassats: “No es tracta de remoure res, ni d’obrir velles ferides, sinó de tancar les que encara estan obertes; hi ha encara més de cent mil persones per localitzar que estan soterrades en camps, cementeris, cunetes, fosses comunes, que tenen família i el dret a saber el que va passar amb els seus, el que va ocórrer de veritat.”  Tot i les crítiques rebudes, les tasques del georadar i les prospeccions que ja s’han fet en el camp ajudaran a desvelar el que realment va passar a Albatera aquell llunyà 1939.

PUNXA ACÍ PER A SENTIR A RAMÓN

Això és la versió web del capítol 3 d’“El mur: els llocs de la memòria”, dedicat als camps de concentració de presoners que hi hagué al País Valencià al finalitzar la Guerra Civil. És un podcast multimèdia amb accés per ones de ràdio, web i xarxes.

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.

IL·LUSTRACIÓ EDUARD TORRES

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Eduard Torres en la redacció i les il·lustracions; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició, la realització sonora i la locució, Miguel Coll, i també en la locució, Lola Bañón. Correcció al valencià: Ofèlia Sanmartín

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per al programa per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director, Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

Si t’agrada, comparteix des d’ací: