CAPÍTOL 8.

Hui creuem algunes de les nostres comarques per a fer un recorregut que ens conduirà fins a la vall del Vinalopó i a un eix entre tres ciutats: Elda, Petrer i Monòver.

Segur que han escoltat parlar, alguna vegada, de la Posició Yuste, de la Posició Dakar o de l’històric vol on el Govern de la Segona República, presidit per Juan Negrín, va anar cap a un exili del qual ja no tornaria. Anem a recórrer-los i a desvelar el perquè del seu nom. A conéixer com, quan i des d’on van viatjar el poeta Rafael Alberti i la seua dona, María Teresa León, amb Dolores Ibárruri, la Pasionaria, i altres membres destacats d’aquells moments finals de la Guerra Civil per a salvar les seues vides.

Ací, en estos paisatges, entre fàbriques i edificis, es va decidir el destí final de la República espanyola. Tot succeïx molt ràpidament. Gener de 1939 es tanca amb la caiguda de Barcelona i l’avanç dels sublevats en el front de Catalunya. A Figueres es fa l’últim Consell de Ministres. El 5 de febrer de 1939 Manuel Azaña, Negrín i altres dirigents republicans creuen a França pels Pirineus. Són dies convulsos i la guerra va escrivint nous fulls cada jornada. Tot sembla perdut, però damunt de la taula encara està negociar una rendició sense represàlies, i dies després el doctor Juan Negrín, president del Govern, torna a Espanya per a intentar-ho.

«Negrín, en aquell moment cap del Govern, no s’ho pensa dos vegades i torna a Espanya. El dia 10 de febrer aterra ací, a Alacant, per Benalua, prop de l’actual Universitat, i va a València, on s’entrevista amb el general Miaja, i després, a Madrid per a parlar amb el coronel Casado. Vol conéixer la situació d’Espanya després de la caiguda de Catalunya«. L’historiador petrerí Boni Navarro, coautor del llibre sobre la rereguarda al Vinalopó durant la Guerra Civil, ens descriu les raons que porten el Govern a instal·lar-se en la finca El Poblet de Petrer el 25 de febrer de 1939: «Era ja un lloc conegut pels militars. Havia sigut incautat al principi de la guerra. Va ser colònia infantil l’any 37 i, després, hospital de sang per als brigadistes. Al mateix temps, a Madrid, el risc d’un colp d’estat o de l’avanç del ban sublevat era cada dia major. La finca El Poblet estava en una zona tranquil·la de la rereguarda, al costat de la carretera, prop de la via del tren, i tenia un aeròdrom pròxim. També estava prop de ports com Alacant i Cartagena. Estes raons podien ser les que van fer decidir al SIM, el servei d’intel·ligència militar, convertir el Poblet en la posició Yuste». Així, el president del Govern deixa la capital, amb la part més fidel del seu Consell, i es trasllada al Vinalopó. Junt amb els comunistes consideren que l’única eixida és resistir i guanyar temps fins que esclate el conflicte d’Alemanya contra França i Anglaterra, fet que ampliaria el cercle fins a Espanya.

El terme militar de Posició Yuste, assignat pel SIM al Poblet de Petrer, està relacionat amb l’últim lloc on es reclou Carles I per a fer la transmissió de poders al seu fill Felip, el monestir del mateix nom a Càceres. La seua importància històrica ha arribat fins als nostres dies, tot i l’oblit imposat per les quasi quatre dècades de dictadura franquista.

El Poblet és objecte de reivindicació popular des de fa anys. Demanen la seua conservació i protecció com a lloc de la memòria històrica de la comarca, com ens conta l’elder Iñaki Pérez, actual director general de Qualitat Democràtica de la Generalitat Valenciana: «Creiem que el lloc on l’últim Govern legítim de la República va fer els dos últims consells de ministres, on es van assabentar que s’havia donat un colp d’estat dins del territori republicà, ha de ser un lloc de memòria i no pot quedar en mans privades. Allí es va conéixer, ja no sols el colp de Casado, sinó la rebel·lió de Cartagena, quan el general Buiza se’n va anar amb els vaixells a Algèria. Totes estes qüestions són importants que les coneguem perquè són part de la nostra història. La caiguda del Govern d’Elda va suposar més problemes a l’hora que tots els republicans que anaven a l’exili no ho van poder fer i van ser capturats».

Per a Fernando Portillo, regidor de Cultura i Memòria de l’Ajuntament de Petrer, la recuperació de la finca El Poblet és molt important com a eix d’una ruta per a recórrer els llocs més destacats del que va ser la Guerra Civil en la comarca i donar resposta a l’interés que ja desperta: «Nuestra intención es seguir manteniendo los contactos con la propiedad para llegar a un acuerdo de visitas con la idea de que se conozca y, también, hacer un pequeño centro de interpretación del final de la guerra que podría ser muy interesante. Estoy seguro que atraería a mucha gente porque de hecho ya vienen preguntando y no solamente de España sino también desde Holanda, Francia y Reino Unido se acercan a visitar los escenarios del final de la Guerra Civil.« Actualment la finca El Poblet ha sigut declarada BIC, Bé d’Interés Cultural, amb la categoria de Lloc Històric, per la Conselleria de Cultura del Govern valencià.

Els dies que Negrín està a Petrer part del Govern es trasllada també a altres llocs d’Elda. És el que es coneix com la Posició Dakar, un grup de cases als afores de la població que són requisades i on s’allotja la cúpula comunista del Govern. Allí es troba Dolores Ibárruri, la Pasionaria, que s’ha convertit en una icona de la revolució i la resistència. També es queden alguns ministres socialistes i militars lleials, que donen suport al president, una formació ara dividida entre resistir i rendir-se. La zona, coneguda com l’Ajaud, era als anys trenta un conjunt de xalets, lluny de la població, per a passar l’estiu. Hui està flanquejada per l’autovia Madrid-Alacant i l’avinguda del Mediterrani. Diverses naus comercials i tallers han transformat el paisatge, però allí està encara la casa on es van quedar Rafael Alberti i María Teresa León. Un gran hipermercat ocupa ara el lloc on Negrín té una reunió informal amb els dirigents comunistes per a comunicar-los que ha decidit abandonar Espanya.

Caminem per la part d’Idella, els carrers de Brussel·les i Pont Nou, ben coneguts a Elda. Allí ens espera María José Martínez, descendent de la família que va construir Villa Manolito. Amb ella entrem a la casa i la visitem, mentre ens recorda les converses familiars: «Aquí vivía una hermana de mi abuelo con la familia, y por eso no fue ocupado, aunque sí que metían camiones, con víveres y municiones y demás; claro, donde estaba parte del gobierno de la República era justo allí enfrente. Mi abuelo me contaba que venían y pedían comida y nos daban un papelito que ponía escrito “nos llevamos 200 conejos…”, y se iban; y así se quedó mi abuelo con el papelito».

Amb companyia de l’historiador Boni Navarro deixem la Posició Dakar a l’entrada d’Elda i anem a conéixer el Fondó de Monòver, a poc menys de vint quilòmetres de distància d’ací. Ens acompanya també Paco Martínez, membre del Grup de Recuperació de Memòria de Petrer, un dels primers col·lectius a demanar la conservació de llocs com El Poblet. Recorrem les carreteres d’aquells anys. Ha canviat l’asfalt i s’han fet noves rotondes, ja no entrem en els pobles com va fer la comitiva d’aquell 6 de març de 1939, però la ruta sembla la mateixa que va fer el doctor Juan Negrín amb Álvarez del Vayo, ministre d’Exteriors, al costat. Hores abans ja havien passat el ministre Vicente Uribe, Dolores Ibárruri, amb la seua secretària Irene Falcón, Alberti i León, el general Cordón, subsecretari de l’Aire, i el coronel Núñez Mazas, també Enrique Líster i molts altres. Durant el recorregut, Paco Martínez ens conta la importància dels personatges que van eixir des del Fondó: «En Monòver estava situat l’aeròdrom que va facilitar l’eixida, després del colp de Casado, tant del president i part del Govern com de membres del PCE rellevants que estaven allí, en la zona, de manera que es pot parlar d’un conjunt de patrimoni històric que comprén tota la comarca entre la Posició Yuste, la Posició Dakar, el Fondó de Monòver i altres instal·lacions que hi havien en Elda«.

Arribem a l’Ajuntament de Monòver, on ens espera la seua regidora de Memòria Històrica, Júlia Tortosa. Ens posa al dia dels projectes que tenen dissenyats des del seu departament i per a la comarca. S’han recuperat diversos llocs de la pedania del Fondó, on estava situat l’aeròdrom, com a espai de memòria, com el refugi i un centre d’interpretació en la vella escola, per a fomentar el turisme cultural i adaptant-se a les diferents edats i públic: «Cal pensar que les generacions d’aquell moment ja desapareixen i les actuals ja no parlen de la guerra, amb article, tan pròxima; per a ells és una guerra més, una de tantes, aleshores hem d’acostar-nos a explicar-ho de manera diferent. Estem parlant de persones menors de 25 anys, fins i tot xiquets. I com els expliquem la guerra als xiquets? Teixint eixa guerra del passat i posant-la al costat de les guerres actuals».

Però què va passar realment al Fondó? Cal seguir la ruta cap al Pinós fins a l’encreuament de la Romana. Una carretera estreta conduïx a l’actual pedania de Monòver, on el grup de cases blanques, enmig d’una pinada, ens indiquen que ja hem arribat. Els ceps omplin el paisatge de la vall. Ara, després de tants anys, els fets s’han convertit en records, i estos, en llegendes que envolten el lloc: «Hi ha un pi centenari que la gent anomena el Pi de la Pasionaria, perquè diuen que s’assentava allí a llegir llibres. Realment jo ho dubte, perquè els darrers dies de la Segona República van ser molt convulsos, i no crec que tinguera temps d’assentar-se allí a llegir un llibre, però forma part de l’imaginari col·lectiu que la gent crea al voltant d’eixe període». No és l’única anècdota que ens conta Júlia Tortosa; també ens parla d’un taxista que va acompanyar Dolores Ibárruri amb molta pressa a l’aeròdrom: «Conten si es va deixar un maletí amb documents, diners i joies, i que el xòfer s’ho va quedar i va comprar una gran casa«.

Durant la guerra aquells camps es van convertir en pista d’aterratge, les bodegues en quarter i una casa en centre de transmissions. Es van fer torres i un refugi, tot i que aeròdrom del Fondó de Monòver només es va utilitzar una vegada: el 6 de març de 1939 amb quatre vols. El Fondó estava format per cases de treballadors, i tot pertanyia a una gran família de diners. La Segona República va dur a aquelles llars humils l’electricitat i el franquisme els la va tornar a llevar.

Maria Pérez es va criar allí, ignorant el que significava tot allò: «Els meus iaios vivien aquí, i ma mare havia crescut aquí. De xiqueta jo jugava al refugi perquè estava obert i per a nosaltres era ‘la casita’, i no sabíem res de la seua història; a més, ma mare va morir molt jove i ni siquiera ens contaven o ens dien res del que havia passat a Monòver durant la guerra. De fet, fins a l’any 2010 que es va posar un monòlit aquí, més de la mitat dels que són d’este lloc no ho sabien, no es parlava d’això per a res, i jo ho he disfrutat però sense saber tampoc què va passar». Amb ella baixem al refugi de l’aeròdrom i fem esta entrevista mentre caminen pel llarg corredor subterrani. Maria Pérez va ser la que va impulsar a Monòver la preocupació per cuidar i conservar este patrimoni. Ara, el monòlit de l’entrada de la pedania revela el que ací va succeir i la importància de l’emplaçament.

Coincidim al Fondó amb Enrique Poveda, el seu alcalde pedani. Ens conta que són pocs veïns tot l’any, i ens mostra les antigues bodegues reconvertides en quarter de soldats, i actualment, vivendes per a estiuejar. Una d’elles és la dels pares d’Enrique. Encara es conserva un forn per a cuinar que van construir durant la guerra: «Ací hi havia unes antenes, les he conegut perquè estaven dins del pati de la casa dels meus pares i aquí estava transmissions; i, després, en este carrer, unes bodegues. Ho van tirar tot i van fer el comedor i dormien els trenta o quaranta soldats que hi havia i que feien l’aeròdrom». Li preguntem a Enrique pel famós pi on la lideressa comunista, Dolores Ibárruri, s’assentava a llegir. Anem carrer avall i ens assenyala un arbre de grans dimensions, al final del poble, on comença la pista de l’aeròdrom: «Segurament baix del pi la Pasionaria no va arribar a estar molt perquè coincidiria l’avió i quan arribaria ella no tindria molt de temps per a llegir, tal volta esperaria un poc, però com a llegenda bé està, no?».

La xifra que marca este recorregut per Elda, Petrer i Monòver és la dels deu dies que l’anomenat Govern d’Elda es va situar a la vall del Vinalopó, l’últim emplaçament on president i ministres es van reunir. La data, del 25 de febrer al 6 de març de 1939, en què el president de la Segona República se’n va a un l’exili del qual ja no torna. Van ser quatre vols distribuïts al llarg d’aquell dilluns. El primer d’ells amb el poeta Rafael Alberti i la seua dona, i també escriptora, María Teresa de León; el general Cordón, i també el coronel Núñez Mazas. En el segon vol anirien Dolores Ibárruri i la seua secretària, Irene Falcón, entre altres. La coincidència històrica va fer que els aparells, amb destí a Orà, foren un model de Havilland anglés conegut com el Dragon Rapide, el mateix que Franco va utilitzar el 18 de juliol del 36 per a encapçalar la sublevació militar contra la República. Els dos vols següents, amb el mateix Negrín i la resta de ministres, volarien al migdia i a la vesprada a Tolosa com a destí. En esta ocasió, amb avions Douglas DC-2 de la LAPE, la línia aèria postal espanyola, reconvertits per la República per a diferents missions.

Però, a més, el doctor Juan Negrín carregaria històricament amb la falsa acusació d’haver-se’n anat a l’exili amb l’or del Banc d’Espanya, i s’arribà a dir que anava en eixos avions que van eixir des del Fondó, tot i que els fons estatals per a pagar l’ajuda militar a la República es van traslladar a Cartagena per tren. Hi ha gent major que assegura que alguns dirigents no van poder viatjar en els avions pel pes dels lingots que anaven a Moscou. Serà una acusació que sempre ha perseguit la seua figura i que ens desmentix la seua neta, Carmen Negrín: «Obviamente ni un miligramo de ese oro llegó a otro lado que no fuera para el pago de armas o comida para soldados en guerra, pero bueno, esa memoria falsa se incrusta y crea mitos y la gente no busca la verdad; existen los documentos que lo prueban».

Anys després Alberti deixaria escrit aquells moments, on la silueta de la serra Aitana va ser l’última cosa que va vore d’Espanya i el seu pas per Elda: «Rafael Alberti habla de esa salida final de España en La arboleda perdida, pero personalmente prefiero la versión de Teresa León en Memoria de la melancolía«. L’escriptor i professor José Luis Ferris és el biògraf de León, la dona d’Alberti: «Ella escribe muchas cosas de ese momento, la salida del avión desde Elda, el perfil de la sierra que habían conocido unos años antes y esa imagen que se llevan en la retina. Y lo vuelve a evocar en su libro Contra viento y marea, donde recuerda los azules de España y las blancas manchas de los pueblos levantinos». Però per què ells i no altres són els qui acompanyen en aquells vols el poc que queda del Govern?: «Eran los intelectuales más significados políticamente en ese momento. Fueron los primeros del Grupo del 27 que militaron en el comunismo, que invitaron a otros al partido y que viajaron a la Unión Soviética antes de la guerra. Tenían buenos contactos con la cúpula comunista».

Però una ombra rodeja aquell últim vol: la possibilitat que un altre poeta, Miguel Hernández, també haguera viatjat dalt d’aquells quatre avions, a Orà o Tolosa, salvant la vida. Un mal encontre entre l’oriolà i el matrimoni Alberti-León temps abans podria haver motivat no portar-lo: «Había una celebración organizada en Madrid, con la guerra prácticamente perdida, con una pancarta y todo, parecía una fiesta. Aquellos que habían luchado en los frentes y dando la cara en primera línea de fuego como Miguel Hernández se ofendieron al verlo y hubo unas palabras más altas que otras entre Alberti y el propio Miguel». Hi hagué inclús insults, i Miguel mai va anar al Fondó. Alberti i León s’enlairaven de Monòver amb la silueta de la serra d’Aitana al fons, l’últim paisatge que veurien d’Espanya fins quasi quaranta anys després, i també va ser el nom que li posarien a la seua filla dos anys més tard.

José Luis Ferris, director de la Càtedra Miguel Hernández de la Universitat del mateix nom amb seu a Elx, amb diversos llibres publicats sobre el poeta d’Orihuela, ens conta el que ha quedat escrit d’aquells dies en el diari del diplomàtic xilé Carlos Morla Lynch: «Ha venido a verme esta mañana el poeta chileno Juvencio Valle, acompañado de Hernández. El peligro en el que se encuentra este muchacho es grande y viene a pedirme asilo. Quería salir de España. Me cuentan que Rafael Alberti, María Teresa León y Santiago Ontañón han salido ya, sin acordarse de él, de Miguel Hernández, así es la vida».

Això és la versió web del capítol 8 d’“El mur: els llocs de la memòria” amb “La vall del Vinalopó, el darrer paisatge de la República”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes.

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València, À Punt Mèdia i Plaza Radio.